Les marmotes, els ossos, les serps, les abelles… Què tenen en comú aquests animals? Si estàs pensant que els uneix el fet de ‘desaparèixer’ durant els mesos freds i entrar en allò que s’anomena com a període d’hibernació has encertat la resposta.
No només alguns animals aturen l’activitat durant una part de l’any per combatre les dificultats del fred extrem, també hi ha plantes que entren en una fase de creixement nul que podríem denominar com a hibernació. I ben a prop nostre en tenim un exemple: el faig.
Passejant per la bonica Fageda d’en Jordà pels volts de Nadal contemplem un bosc apagat, ens veiem immersos dins un ecosistema amb una aparent inactivitat. Els faigs llueixen totalment despullats, mostrant-nos el seu esquelet en forma de tronc, escorça i branques. Les fulles ja han caigut. O millor dit… el faig les ha expulsat. Però… per què?
La Fageda d’en Jordà a l’hivern. Foto: Enrique Núñez
Amb la fi de l’estiu, les hores de llum comencen a disminuir. Les nits són més llargues i la intensitat de la llum també és menor. A més, el terra es pot glaçar. Davant d’aquesta complicada situació, el faig té serioses dificultats per poder seguir realitzant la fotosíntesi. Les fulles són les fàbriques de producció del seu aliment i necessitarien fer un sobre-esforç – que l’arbre no pot assumir- per a seguir transformant la saba bruta en saba elaborada. Consumirien més energia de la que realment podrien produir. És per aquest motiu -i també per a protegir-se d’unes gelades que li podrien provocar la mort- que inicia un procés que acabarà amb la caiguda de les fulles i amb l’aturada de la seva activitat i creixement.
En desaparèixer la fotosíntesi, la planta retira la clorofil·la de les fulles. Com que la clorofil·la és la substància que li dóna el color verd, les tonalitats de l’arbre van canviant fins a agafar els típics tons de tardor groguencs, ataronjats i vermellosos. Els conductes que uneixen la fulla i la branca es van assecant i, gràcies a l’ajuda del vent, les fulles acaben formant una catifa al terra del bosc que es converteix en refugi d’una gran quantitat d’invertebrats.
Colors de la Fageda d’en Jordà a la tardor. Foto: Enrique Núñez
Les gemmes es mantenen a l’arbre. Els branquillons conserven els borrons però, important destacar-ho, deshidratats. La capacitat d’adaptació al medi del faig és gran i preveu la retirada d’aigua per evitar que aquesta es pugui glaçar al seu interior i malmetre els teixits. Aquesta aigua l’enviarà cap a l’escorça i les branques. Quan arribi la primavera serà el moment de fer-la servir per rehidratar els borrons i permetre el naixement de les noves fulles, entre l’abril i el maig.
Fascinant. Un arbre que mereix el nostre respecte i admiració. Perquè treballem entre faigs, perquè estimem el nostre entorn. Per això, des de La Fageda aquest cop hem volgut dedicar un post a difondre la vida d’un arbre que ens acompanya cada dia. Com més el coneguem, més l’estimarem.
Víctor de Paz
Periodista. Guia de La Fageda
