Té claríssim que quan sigui gran, amb 60 anys, tornarà a Oix (Garrotxa), i serà l’alcalde. Ho diu rient, però tots sabem que en Pau Abel és un gran enamorat del poble que l’ha vist créixer. Ara viu a La Canya, però “continuo sent d’Oix, m’encanta el poble, em sento d’allà”. Encara li falta una bona colla d’anys per arribar a la seixantena. En Pau té 24 anys i des del 2020, treballa amb nosaltres.
Es va graduar en treball social a la Universitat de Girona, i el seu esperit alternatiu, el va portar a allunyar-se de Catalunya i fer pràctiques al Nepal, en un orfenat, al costat d’una de les presons més grans de l’estat. La voluntat de viatjar i de sortir de les fronteres garrotxines continua latent. Li agradaria voltar món, tot i que ho veu com un projecte de futur.
Actualment, treballa a l’àrea social de La Fageda, però també va ser educador de la fàbrica de làctics. Avui parlem amb ell en aquesta entrevista, on explica com va ser la seva entrada a La Fageda, quines tasques es duen a terme des de l’àrea social i també, reflexionem amb ell sobre la figura dels treballadors socials i el valor que tenen per la societat.
És la meva primera feina com a treballador social, després de graduar-me. Sent de la Garrotxa, havia sentit a parlar molt del projecte i vaig enviar el currículum. I és així com el 2020, amb la pandèmia en mig, vaig entrar a treballar fent de controlador Covid durant 4 o 5 mesos, ja que buscaven alguna persona que tingués sensibilitat social. La feina consistia a informar els treballadors de les mesures de seguretat, prevenció i higiene. Anava amb una armilla groga per fora La Fageda, avisant de la distància de seguretat, de la separació de grups, de posar-se correctament la mascareta…
Sí, la idea era que la meva figura deslliurés l’educador principal, en els moments que ell hagués d’assistir a reunions o que hagués de dedicar més temps a alguna persona. També, que jo realitzés la benvinguda a les persones noves, donés suport a les formacions… A causa d’aspectes d’organització interna, vaig començar a assumir algunes tasques d’educador.
El meu dia a dia es basava en organitzar les persones del Centre Especial de Treball (CET) i de l’empresa d’inserció: dir-los a quins llocs havien d’anar, fer els canvis de torn, analitzar en quin estat es trobava cada persona aquell dia i si hi havia alguna bandera vermella, traslladar-ho a la psicòloga i a la treballadora social responsables. També, m’encarregava de mantenir bones dinàmiques de grup, mirar que tothom treballés o el motiu pel qual no ho feia, comprovar si hi havia incidències de comportament…
Jo soc graduat en treball social. La Maria Colón, directora tècnica de l’àrea social, i les psicòlogues d’aquest departament, estaven contentes de com treballava amb les persones de fàbrica. Per una cosa i per l’altre, i per la meva familiarització amb el projecte, com que la Blanca Bardera, una de les treballadores socials estava embarassada, van proposar-me cobrir la baixa i vaig acceptar.
Actualment, soc el treballador social del CET, m’encarrego de les persones que treballen a les seccions de melmelades, jardineria, cuina, granja i neteja, juntament amb la Coral Torrento. Actualment no treballo 8 hores amb la persona, com feia abans a fàbrica, sinó que és una funció més transversal: des de l’àrea social, fem un suport a la persona en temes de salut, família, administració, habitatge… La meva funció és acompanyar les persones perquè tinguin autonomia en totes les vessants de la seva vida i guanyin confiança en sí mateixes. També ens ocupem de fer coordinacions amb altres serveis com ara el Consorci d’Acció Social de la Garrotxa, si alguna persona té alguna dependència a alguna substància també es gestiona amb els CAS, els Centres d’atenció i seguiment a les drogodependències… És a dir, ens encarreguem de tot allò que connecta amb la persona. Actuem i cuidem cada una de les parts de l’engranatge per intentar que el conjunt funcioni, no només correctament, sinó millor.
També gestiono el transport de La Fageda, -que com que no estem al centre d’Olot és complex, i s’han de coordinar els autobusos i les furgonetes. A més a més, m’ocupo del lleure, que ho portem juntament amb el Servei de Teràpia Ocupacional (STO). Fem un parell d’activitats al mes, des de sortir de festa a un lloc fins a anar a un museu, fer una calçotada o organitzar un viatge a l’estiu.
Sí. A mi m’agradava molt estar a fàbrica 8 hores al dia amb la gent, perquè és així com tens un contacte directe amb les persones, però no era el que havia estudiat. Aquesta nova oportunitat a l’equip de l’àrea social, m’ha permès veure tot el conjunt de la persona com a tal, i saber si això era el que realment m’agradava, i així ha estat. Quan estàs in situ treballant amb la persona, és més complicat agafar la distància suficient per tenir una mirada de totes les seves vessants, del seu conjunt. En canvi, poder veure a la persona des d’una altra mirada, et permet incidir en molts aspectes, i això m’agrada. A més a més, col·laborem amb professionals externs, la qual cosa aporta molt valor, ja que tens un aprenentatge no només de La Fageda, sinó també d’altres llocs. Passar a l’equip tècnic de suport al CET ha estat un repte, que no sabia si estaria a l’altura, però de moment, molt bé.
Tot i que els treballadors socials també analitzem a les persones, les psicòlogues tenen una informació que va més enllà de la que se’ns mostra en un paper: la trajectòria d’aquella persona, el seu estat d’ànim, el punt en què es troba pel que fa a les relacions o pensaments… Tot això, a La Fageda, es treballa conjuntament, per això és essencial que anem tots en línia, ja que és important conèixer aquesta part més emocional o personal.
Per exemple, imaginem-nos que surt una plaça per anar a viure en un pis compartit. Aquesta és una de les tasques que gestionem els treballadors socials, però, i si en aquell moment la persona no està o no se sent prou forta per anar-hi a viure? Per això, és important tenir la informació de l’equip de psicòlogues de La Fageda, ja que ens diuen quan és el bon moment. Ens complementem.
Les persones som un engranatge, tenim moltes parts, i igual que un cotxe, si falla una part, segurament fallaran totes. És molt important que quan vols incidir sobre un aspecte, sobre una d’aquestes peces del gran engranatge que conforma una persona, puguis veure com això afectarà les altres peces. Així que crec que el més rellevant que s’ha de tenir en compte a l’hora de treballar amb persones de col·lectius vulnerables és veure la persona com un tot, però sempre coneixent totes aquelles peces que són claus per ella. I, intentar que la màquina, en la mesura del possible, funcioni sola. Amb el seu propi combustible. És a dir, generar autonomia i autodeterminació.
Per exemple, quan una persona no sap demanar una cita per anar al metge o per anar a renovar el DNI, sempre intento -veient les capacitats i limitacions de cadascú- que sigui ella mateixa que aprengui a fer-ho, perquè en un futur ho pugui fer sola. Si parteixes d’una mirada paternalista, acabes empetitint aquella persona. Jo sempre hi seré, però ella ha de ser conscient que ho pot fer sola, així podrà guanyar autonomia i confiança.
L’entorn és perfecte pel que es viu a dins la fageda -em refereixo, al bosc-, ja que defineix molt bé el nostre projecte. Una fageda és un bosc ple d’arbres, però que funcionant tots sols no tindrien la mateixa força. El clima que hi ha al bosc de la fageda i que fa que molta gent de fora la vingui a veure, no només és perquè són faigs, sinó per la sensació que genera el fet que estiguin tots junts i que sembla que funcionin com un sol ésser viu. Així doncs, la fageda com a bosc descriu molt bé el que és La Fageda Fundació: et provoca una pau molt gran quan estàs a dins, et genera curiositat per descobrir què trobaràs darrere l’altre arbre. Les persones de La Fageda són com els faigs dels boscos que ens envolten: funcionant soles no tindrien la potència que tenen en un conjunt. Hi ha llocs on el sol potser no toca tant, però sempre hi ha alguna branca que es mou perquè pugui entrar-hi llum, i fer créixer altres arbres.
En tot projecte social o empresa, el més complicat però al mateix temps imprescindible, són les persones. Per tant, crec que el més complex de treballar aquí són els moments i les situacions difícils que puguin arribar a viure aquestes persones. El millor és que en algun moment, pot ser una persona et posarà en una situació molt complicada però, al costat n’hi haurà una altra que t’ho posarà molt fàcil. És complicat acompanyar persones amb matisos, mentalitats i formes de fer tan diferents… però això fa que la feina sigui molt enriquidora i que puguis aprendre dia rere dia. Sempre hi ha alguna cosa que et sorprèn.
Crec que m’agradaria estar a jardineria!
Faig balls de saló un cop a la setmana, amb la Violeta Bulbena, de STO de La Fageda. Quan era més jove, feia waterpolo, tot i que era molt sacrificat, fins i tot havia anat amb la Selecció Catalana i havíem quedat campions d’Espanya. Entrenàvem 3 hores, 5 dies a la setmana, era massa.
Ara, m’agrada molt anar a caminar, al ser d’Oix ho porto a la sang, i gaudeixo molt poder sortir a la muntanya. M’agrada molt la fotografia, i per mi, és un al·licient més per sortir a caminar i fer fotos de fauna i natura. La fotografia de natura és com “caçar”, però respectant la vida de l’animal, i té aquell punt d’emoció, de veure què trobes.
També toco la bateria. Quan era més petit, la meva família em va fer decidir, si seguir a waterpolo o fer bateria, perquè tant una cosa com l’altre m’ocupava molt temps. Fa un parell d’anys, vaig pensar: “Si en Pau en aquell moment hagués decidit fer bateria, en comptes de waterpolo, com li aniria?”. I m’hi vaig tornar a posar. Tinc una bateria i vaig a classe, no hi dedico tant temps com voldria però vaig fent.
Ara, menjo iogurts desnatats, perquè estic en “mode dieta”, però de vegades faig una excepció, ja que també m’agrada molt la crema de La Fageda. A més a més, soc molt fan de les vaques que fa en Joan Vila de STO, aquest és un producte que no hauríem de perdre mai! Elabora vaques amb paper maixé, les pinta i es venen al nostre Servei d’Atenció al Visitant. És un molt bon regal per fer, així pots explicar la història que hi ha al darrera!
És el cor social de la comarca. Fa molta feina, i potser la gent no ho veu directament, però alhora, si el projecte no hi fos, si La Fageda desaparegués, estic convençut que sortirien de nou moltes problemàtiques socials. Seria aleshores, quan la tasca de La Fageda es faria molt més evident, i no passaria desapercebuda o no es donaria tant per feta.
Des de sempre, la feina dels treballadors socials ha estat ocupar-se de totes aquelles persones que, malauradament, el sistema ha rebutjat. Som necessaris i em sento molt bé ajudant a persones que s’ho mereixen, però al mateix temps, penso que si canviessin algunes polítiques, pot ser, no faria tanta falta que el treballador social hi fos en determinades situacions i podria entendre altres problemàtiques. A escala social, crec que no està ben valorada la feina del treballador social, però si deixés de ser-hi, es trobaria molt a faltar.
L’any que ve, vull començar un màster en drogodependències, combinant-ho amb la feina. Després de cursar el grau universitari, ja volia enfocar-me cap aquest àmbit, però vaig acabar treballant aquí, just després dels estudis. De fet, a La Fageda donem suport a gent que té patologies duals, és a dir, persones que tenen una malaltia mental i també, una addicció.
A més a més, amb la meva parella tenim la idea de marxar i voltar per tot el món. És un somni molt recurrent, que el veig amb els ulls tancats, i fins i tot de vegades amb els ulls oberts. No et sé dir quan es podrà complir, perquè ara mateix, vull continuar treballant aquí.
Eva Güibas, periodista. La Fageda.
