Blog
21 octubre 2019

‘La Fageda és una empresa que hauria de servir de mirall per a moltes altres: posar les persones al centre pot ser un model d’èxit’

Natural de Premià de Mar, el nostre protagonista d’avui fa gairebé dos anys que treballa amb nosaltres. Va entrar a La Fageda el novembre del 2017 amb l’objectiu de rellevar a una figura històrica del projecte, l’Enrique Núñez, realitzant les tasques de planificació i també de responsable de compres.

 

Té una tasca de responsabilitat: decideix quants iogurts de cada referència es produeixen cada dia, en funció de les vendes que absorbeix el mercat. I hi ha poc marge d’error. El divendres és el seu dia més intens, ja que li toca programar l’agenda industrial de la setmana següent. Així que millor no molestar-lo massa, tal com ens confessa en to de broma.

Els companys del seu entorn el defineixen com un “formigueta”, treballador incansable, silenciós, pensant en l’equip; i també ràpid i una gran persona.

Aficionat a l’esport des de ben petit, també li agrada llegir, tocar la guitarra i escoltar música. Va deixar els estudis desmotivat amb 17 anys per posar-se a treballar però als 24 els va recuperar i des de llavors no ha parat de formar-se. És enginyer tècnic mecànic, té tres anys acabats d’enginyeria elèctrica, i ara es planteja començar el grau en física. També ha realitzat un postgrau en energies renovables i un altre en manteniment industrial.

 

La seva primera feina va ser en un taller tèxtil, de gravador, fent motlles i cilindres per a l’estampació. I després d’acabar la primera carrera, el van contractar a Iveco, per fer de calculista.

Calculista?
Amb un software especial que tenen moltes multinacionals, fèiem càlculs de resistència de peces de motors. Interpretava els resultats dels càlculs i feia informes que enviava als dissenyadors perquè poguessin crear peces resistents. Així evitàvem fer les peces reals i calcular-les en un banc de proves, les nostres proves eren virtuals i quan fèiem la peça ja sabíem que seria la definitiva. Alguna vegada també feia càlculs de circuits de fluids. I també havia d’anar a Turín una setmana cada dos o tres mesos perquè la direcció de l’equip era allà i ens volia veure treballar. M’agradava molt la feina, era la millor que havia tingut fins aquell moment. Hi vaig estar uns dos anys però després la vaig deixar, voluntàriament.

 

En David de petit.

 

Va sorgir un projecte que t’agradava més?
Em vaig enamorar del paisatge i clima d’Astúries. Ja m’ho coneixia una mica, perquè el meu pare és d’allà al costat, i un amic de Barcelona hi va anar a viure i vaig decidir fer el mateix. Em vaig comprar una casa en un poble molt petit a la comarca de Langreo, a la zona de les conques mineres de carbó. L’experiència va durar poc, en quatre mesos ja tornava a estar al Maresme. No vaig aconseguir trobar cap feina…

Eren uns anys difícils…
Vaig estar buscant per diferents llocs, a Gijón, Oviedo… No hi havia manera. Semblava impossible. Em vaig angoixar i vaig decidir tornar perquè la cosa no pintava gens bé. Llavors vaig posar la casa per llogar perquè no estigués buida i algú la pogués cuidar i jo poder anar pagant la hipoteca i vaig tornar cap aquí. Vaig poder tornar a Iveco perquè el noi que havien agafat per substituir-me no els havia funcionat. Em van donar una altra oportunitat i vaig estar-hi un any més.

 

Volies tornar a canviar?
No, aquesta vegada no ho vaig decidir jo… Van fer una regulació de feina el gener de 2010 i van deixar de renovar contractes. Quan a mi se’m va acabar el contracte temporal, em vaig quedar sense feina. Després de sis mesos a l’atur vaig trobar feina a través de l’Inem. Dec ser de les poques persones que troben una feina allà.

 

Tens raó.
Vaig entrar en un complex de tractament de residus de Mataró. Vaig estar un any i mig com a operari a la planta d’incineració de residus, una planta tèrmica de generació d’energia. Cremàvem tot el rebuig i amb l’escalfor i el vapor es movien unes turbines i es generava electricitat. Després van crear dues plantes noves, una de separació de residus i una altra de biogàs, i em van oferir ser un dels responsables de torn de totes dues. I així durant 9 anys fins que vaig entrar a treballar a La Fageda.

 

Buscaves l’Astúries catalana…
Hi va haver dos motius principals per tornar a canviar de lloc. Malament no estava però els horaris eren molt durs. Treballava dos dies de torn de matí, dos de torn de tarda i tres de torn de nit. I els descansos no eren suficients. I per altra banda ja feia temps que volia canviar d’aires i acostar-me al Pirineu. Quan vaig acabar la carrera vaig fer l’especialització en màquines hidràuliques i la meva idea, en aquell moment, ja era treballar en alguna zona de muntanya en una empresa hidroelèctrica.

 

I com i en quin moment La Fageda es creua en el teu camí?
Recordo que estava treballant al torn de nit i vaig veure en un descans que un company de la carrera havia compartit a les xarxes una oferta de feina de responsable de planificació a La Fageda. Vaig enviar el currículum amb una petita carta de presentació aquella mateixa nit. No tenia experiència en compres i potser tampoc en planificació però ho vaig voler provar.

 

Vas fer bé.
Tres o quatre dies després no m’havien dit res encara i vaig enviar un altre correu per confirmar si ho havien rebut tot bé. Llavors em van trucar per fer la primera entrevista. Vaig pujar una tarda i després ràpid cap a la feina a Mataró que em tocava torn de nit. Van ser dues entrevistes i finalment em va trucar la Sara Vidal [responsable del departament de Gestió i Desenvolupament de Persones] per dir que m’agafaven.

 

T’ho esperaves?
No, gens. Em vaig posar molt content. L’endemà de saber-ho vaig fer la carta de renúncia i la vaig portar al meu cap. El gerent i alguns directius van voler parlar amb mi per dir-me que a la planta hi havia possibilitats de millora d’horaris i de creixement però jo ja ho tenia clar. El meu camí continuava aquí.

En David planificant la producció.

 

Què en sabies de La Fageda?
La coneixia des de feia molts anys. Recordo que a casa els meus pares vaig veure un reportatge on sortia en Cristóbal, l’Enrique, l’Antonio i més gent que explicaven el projecte. I és un record que el tinc gravat a la memòria. Devia tenir uns 15 anys. I em vaig imaginar que bonic seria treballar en un entorn així. Ho veia un paradís. I aquí estic. El més curiós de tot és que jo he substituït a l’Enrique, i és el cunyat d’un noi que treballava a la meva primera feina, a l’empresa tèxtil. D’això me n’he assabentat fa quatre dies, de casualitat, parlant amb l’Enrique. El món és molt petit.

 

I amb ell has anat aprenent la tasca de planificació…
Sí, des que vaig entrar aquí, el novembre del 2017, hi han hagut dues etapes diferenciades. La primera va coincidir amb el primer any i jo vaig exercir de responsable de compres, un departament relativament nou. Havia d’intentar posar una mica en ordre tot el tema de les compres perquè abans era una tasca que pertanyia al departament de qualitat. Ho he fet juntament amb en Josep i en Pep, abans amb l’Antònia. Un cop ja ho tenia per mà, juntament amb l’Enrique, vaig començar a agafar el tema de la planificació industrial. Aquesta seria la segona etapa.

 

Tasca difícil.
He estat uns quants mesos braç a braç amb l’Enrique i els dos últims mesos abans que ell marxés ja ho feia tot sol i ell només supervisava i s’assegurava que tot sortís bé. Quan va veure que tot estava lligat, ja ho va deixar definitivament a les meves mans.

 

Com descriuries el teu dia a dia?
Ara ja de les compres se n’encarreguen els Peps, en Josep Guillamet i en Josep Font. Ells ho fan gairebé tot, compren tots els productes i matèries primeres necessàries per a la producció industrial. És importantíssim que mai ens quedem sense producte. Si un dia ens quedéssim per exemple sense sucre seria un desastre. Repassen què tenim, i tenint en compte el que hem de fabricar, saben què necessitem. I van fent les comandes als proveïdors. Tenim un programa informàtic per saber l’estoc que tenim de cada producte. A final de mes fem un inventari més manual per contrastar que les dades del programa coincideixen amb la realitat.

 

Preparant la decoració nadalenca de les oficines.

 

I en aquest àmbit la teva tasca seria de supervisió?
Sí, ells saben perfectament el que han de fer però com a responsable de departament m’asseguro que tot surti bé. Però la planificació és el que ocupa la majoria de temps de la meva jornada.

 

Decideixes què i en quina quantitat es produirà cada dia.
Sí, bàsicament he de fer dues coses. Primer fer un càlcul de la previsió del que vendrem a través d’un històric de les vendes que tenim i a partir d’aquí, planificar la producció setmanal. I segon, quan arriba la setmana que he planificat, vaig ajustant dia a dia la previsió a les dades reals de vendes. Per exemple, si he planificat que durant una setmana cada dia s’han de produir 150.000 iogurts naturals però n’estem portant al punt de venda 185.000, he de saber que n’hauré de produir 35.000 més per dia del que jo havia previst. He d’estar molt pendent de tot el que es ven cada dia.

 

El fet que sigui un producte amb una data de consum preferent relativament curta ho deu dificultar…
Clar. Perquè seguint l’exemple anterior algú em podria dir que produeixi 500.000 iogurts naturals diaris i així sempre me’n sobraran i no en faltaran mai als punts de venda. Però clar s’ha de tenir en compte que un cop produïts han d’anar relativament de pressa als punts de venda perquè no venci la data. Hi ha poc marge d’error i tot s’ha d’ajustar gairebé al mil·límetre. Aquesta és la feina principal que faig cada dia.

 

Feina que requereix màxima concentració.
Sóc força maniàtic i suposo que com tothom m’agrada fer la feina molt ben feta. A més és una tasca de molta responsabilitat. El dia més complicat és divendres, que he de planificar tota la setmana següent. Tinc moltes dades damunt la taula i a l’ordinador i a vegades si algú em ve a demanar alguna cosa i em desconcentro potser em veu de mala bava. No em molesta, només em desconcentra. I volia aprofitar aquesta entrevista per dir que no és que estigui de mal humor, haha.

 

T’hauràs de posar un cartell de ‘no molestar’…
L’Enrique ho feia, posava un cartell a la porta i es tancava al seu despatx. Jo no puc perquè no en tinc (riu).

 

El mercat no és una ciència exacta, deu haver-hi variacions en el consum…
Sí, excepcionalment, si canvien algunes tendències a l’hora de comprar, pot ser que es produeixin petits desajustos. I si hi ha festius tot es complica també. Perquè els consumidors en compren igual però nosaltres tenim un dia menys per produir. La setmana de l’11 de setembre ens va passar. Vam haver de produir més de 400.000 unitats per dia.

 

Quina és la part que més et diverteix o t’agrada de la feina?
La part de planificació. Treballo amb molts números i amb moltes dades i tot plegat és com una mena de trencaclosques que ha d’encaixar i és divertit.

 

Defineix La Fageda amb les teves paraules.
És l’empresa on s’haurien d’emmirallar totes les altres empreses del món. És el clar exemple que posar al treballador per davant de tot és un model d’èxit.

 

Amb dos anys has pogut conèixer bé tot el projecte o tens algun departament més desconegut?
Em falten visitar les dues residències que tenim a Olot.

 

Quin és el teu producte Fageda preferit?
Els postres, qualsevol dels tres, la crema, la xocolata i el flam.

 

Et veus en algun altre departament treballant si no poguessis estar al teu actual?
Sí, potser al d’informàtica. Vaig fer un curs de programació.

 

Segueixes practicant tant d’esport com abans?
Sí, alguns dies a la tarda, si surto aviat, em canvio aquí a la feina i faig una ruta corrents pels voltants de la finca. Ahir i abans-d’ahir vaig sortir a la tarda i vaig fer uns 45 minuts. Arribo fins a Can Serra travessant la fageda d’en Jordà i llavors torno passant per Can Xel. També m’agrada fer bici, m’acabo de comprar una bicicleta de carretera. A part de l’esport m’agrada llegir quan tinc una estona tranquil·la a casa, i tinc una guitarra elèctrica a casa que m’agradaria aprendre a tocar. M’encanta la música rock.

Els verds entorns de La Fageda.

 

La Garrotxa o Astúries?
Realment són semblants. Havia fet la ruta dels volcans amb una parella anterior i ara gràcies a treballar aquí conec la comarca molt més a fons i puc dir que són semblants. Diuen que La Garrotxa és l’orinal de Catalunya perquè sempre hi plou i allà passa el mateix. Fins i tot en algunes parts el paisatge és semblant i molt verd. Si he de triar, prefereixo estar aquí.

 

Víctor de Paz, periodista i guia de La Fageda

Forma part de la comunitat
Subscriu-te
Col·labora amb els projectes de La Fageda
COL·LABORA
Segueix-nos a les xarxes socials