La Lídia Pous Camps és la psicòloga més jove de La Fageda. Té 26 anys (si la veieu el 13 de juliol, feliciteu-la, que en farà 27) i just avui en fa dos que treballa amb nosaltres. La casualitat ha fet que ho puguem celebrar amb aquesta entrevista que ens permetrà conèixer millor la tasca professional que realitza i també la seva faceta més personal.
Com d’altres treballadors del projecte, viu a la comarca veïna del Ripollès i és una santjoanina orgullosa del seu origen. S’estima el seu poble, Sant Joan de les Abadesses, i no es perd les celebracions locals tradicionals com el Ball dels Pabordes, amb més de 75 anys d’història. Es defineix com una persona alegre i optimista, reflexiva i emocional i, segons els seus amics, també ‘iaio-lèxica’, perquè de tant en tant deixa anar algun mot d’aquests de poble de tota la vida.
De petita li agradava tocar el piano i feia ballet, activitats que de jove va canviar pel teatre, el tenis i la natació. A partir dels 18 també es va convertir en monitora d’esplai i va participar activament en diversos camps de treball d’estiu per a adolescents, una activitat que la va enriquir molt. Actualment, entre les seves aficions hi trobem, sobretot, l’esport, la muntanya, les estones amb els amics i els viatges. També participa en accions solidàries com ara l’Oncotrail 2019, cursa contra el càncer de mama.
Per què decideixes estudiar psicologia?
En un primer moment m’agradava molt la biologia, durant el batxillerat. Vaig fer el científic, però algunes assignatures, com la física, no m’agradaven i a segon la vaig canviar per la geografia. Era un itinerari que anomenaven biosanitari. Llavors vaig començar a veure que volia treballar amb persones i la psicologia m’obria moltes possibilitats: recursos humans, penitenciaris, judicial, educatiu… És una professió que toca molts àmbits. Vaig començar la carrera a la Universitat de Barcelona.
No és fàcil escollir un camí de futur amb 18 anys. Pel que sembla, no et vas equivocar.
La carrera em va agradar i em vaig reafirmar en la decisió. Ara faltava especialitzar-me i ho vaig fer en l’àmbit de la neuropsicologia, fent un postgrau durant l’últim any. Una experiència familiar anterior m’havia fet viure de prop el cas d’una persona amb necessitats de neurorehabilitació i segurament això, encara que en aquell moment no en fos conscient, hi va tenir alguna cosa a veure. Sempre he pensat que hi ha una connexió entre l’experiència personal i aquest tipus d’eleccions.
I quin canvi, del poble a la gran ciutat.
En aquell moment en tenia moltes ganes. Tots els amics anàvem cap a Barcelona a estudiar, alguns ja hi eren, i ens vam ajuntar quatre per buscar pis. Al principi vam estar a plaça Universitat, al mig del bullici. Els dijous sortíem de festa, perquè els divendres no hi havia classe, i vam fer una colla d’amics a la facultat. Amb alguns encara ens veiem. De fet aquest any vaig al casament d’una d’elles. Tots els caps de setmana tornava cap al poble però, i en acabar els estudis doncs cap a casa de nou.
Cap a on vas encaminar les primeres recerques de feina?
Doncs mai em vaig plantejar ser una psicòloga clínica ‘de divan’. Al principi vaig treballar en residències geriàtriques durant uns tres anys entre les comarques d’Osona, la Garrotxa i el Ripollès. Estava molt contenta perquè just després de sortir de la universitat ja havia aconseguit una feina professional com a psicòloga. Som molts els que sortim cada any amb el títol i és difícil després trobar un lloc. Treballava en l’atenció i l’acompanyament dels avis, de les seves famílies, i tot coordinat amb el personal del centre. Al cap d’un temps vaig voler seguir avançant i coneixent altres àmbits per créixer com a professional.
És en aquest moment quan penses en La Fageda? Coneixies algú que hi treballés?
No. Em va arribar una oferta de feina i vaig presentar-m’hi. Pel que em van dir després, ho vaig fer jo i moltes altres persones.
Quin honor, haver estat l’escollida
Va ser un procés lent i molt llarg perquè va coincidir que també s’acabava de crear el nou departament de recursos humans. Vaig passar per quatre entrevistes i per les mans de la Sara [responsable de l’Àrea de Gestió i Desenvolupament de Persones], la Carme [psicòloga cofundadora de La Fageda], la Maria Colón [responsable del departament sociolaboral] i la Coral [psicòloga del departament sociolaboral]. Van ser entrevistes poc tòpiques.
La Fageda és especial, també en això. Algun moment del procés de selecció que vulguis compartir?
Recordo preguntes més típiques, com que per què havia presentat el currículum o per què havia estudiat psicologia, i d’altres fins i tot sobre el meu horòscop (riu). Em volien conèixer com a professional però també com a persona. Tenia a dues psicòlogues davant meu i sabien el que es feien.
Com descriuries la tasca professional que realitzes?
Estic a l’equip sociolaboral del Centre Especial de Treball. És una feina molt polivalent. El centre de tot és la persona. Som un departament molt curiós i que preguntem moltes coses. Hem de conèixer bé l’interior de cadascú per a poder acompanyar en el procés d’inserció laboral. Una inserció que també forma part d’un procés rehabilitador. Fem una acollida i després acompanyem amb coordinació amb els monitors, figures també molt importants. Acompanyem perquè totes i tots puguin realitzar-se en l’àmbit personal utilitzant com a eina el treball. En això la família també hi té una participació important, i comptem amb ells per unir esforços. Necessitem molta coordinació i treball en equip. Hi ha persones que porten un seguiment amb psiquiatre o psicòleg dins la Xarxa de Salut Mental de la Garrotxa i també hem d’estar coordinats amb aquests professionals.
Per aconseguir rebre aquesta informació confidencial, t’has de guanyar la confiança de la persona. Com has viscut aquest procés de creació de vincles?
La primera fase és crear un vincle de confiança, és la base de tot. Llavors i només llavors es deixarà conèixer. És un pas que pot ser llarg però és imprescindible. És feina de pica pedrer i s’ha de ser molt fidel a aquesta relació. A partir d’aquí es pot començar a construir.
Moltes de les persones que visiten el nostre projecte s’interessen per com la feina pot millorar la vida d’aquestes persones. Com a experta en aquest àmbit, ens ho podries explicar?
En l’àmbit social és tot molt efímer i és difícil trobar eines de mesura del nivell de felicitat. Aquest any per primera vegada hem instaurat un sistema de valoració a través d’una escala estandarditzada a través del qual també podrem fer les planificacions individuals per a cada persona. Ens servirà per establir el grau de satisfacció. En tot cas, la feina és una eina de normalització que ben utilitzada contribueix a l’estabilitat psiquiàtrica de les persones i a treure protagonisme a la malaltia mental. Això és una certesa.
Escollir quina feina fa cadascú deu ser també el més important. Trobar l’harmonia.
Nosaltres aquí el que fem és crear una feina a mida per a cada persona. Som com un sastre que fa vestits a mida. Hi ha gent que ve preocupada i ens diu que no podrà treballar totes les hores, que determinades tasques no les pot fer… No hi ha cap problema, ho ajustarem. I quan calgui, ho canviarem, perquè el mateix vestit no servirà per a tota la vida. Tots anem canviant i és important que adaptem la tasca a l’evolució de la persona.
Què és el que més t’agrada de la teva feina?
Conèixer a tota la gent, les seves històries de vida i aprendre d’ells i de tots els companys. I que no és una feina rutinària. Cada dia és diferent, molt.
Què és el que més t’ha sorprès del projecte?
La complexitat que hi ha. La capacitat d’innovació, de superació, de ser creatius en el dia a dia. És una feina molt exigent.
Quin és el teu producte Fageda preferit?
La crema, i jo m’hi poso canyella.
Ser psicòloga et dona més eines per gestionar millor les emociones i les situacions que puguin sorgir en el teu dia a dia, a escala personal?
No té per què. Puc conèixer molt bé la teoria però després, en la vida, cometem errors com tothom.
Tendeixes a analitzar la gent?
Sí, sóc molt observadora (riu). I sempre li dono mil voltes a les coses.
Com definiries La Fageda?
És un lloc molt intens en emocions, tant a nivell meu personal com de les persones amb qui tracto. Al principi escoltava a la gent parlar de l’essència de La Fageda, una essència que t’atrapa i que t’estimes, i jo encara no ho entenia. Ara, després d’aquests dos anys, entenc a les persones que viuen Fageda fins al moll de l’os. És brutal. Aquesta manera de fer no es pot perdre mai.
Víctor de Paz, periodista i guia de La Fageda
