Avui us parlem d’un animal que no és cap desconegut pels treballadors de La Fageda. De fet, és un dels habitants més voluminosos del bosc de la fageda d’en Jordà i més d’una vegada ens hem creuat amb algun exemplar en el camí que porta a la nostra finca. Això passa sobretot quan el travessem al capvespre, el moment en què aquest mamífer és més actiu. Pot semblar un cérvol però no ho és. A la fageda d’en Jordà no n’hi viuen de cérvols, i daines tampoc. De quin animal parlem, doncs? Què ens pot ajudar a diferenciar-lo d’aquestes altres espècies? Com es comporta? Quins rastres ens deixa? Anem a conèixer una mica millor el nostre veí, el cabirol, que en molts indrets també és conegut com el follet del bosc.
De nom científic Capreolus capreolus i anomenat “corzo” en castellà, el cabirol és un mamífer que pesa entre uns 13 i 30 quilos. És més petit que el cérvol i la daina,amb els quals comparteix parentesc. Tots tres formen part d’una mateixa família, els cèrvids, i per aquesta raó la confusió sol ser habitual.
Per diferenciar-los ho tenim fàcil, ens podem fixar en les banyes. Les del cabirol són petites, mesuren entre 20 i 25 cm, i amb un màxim de tres puntes. Les de la daina són més grans i en forma de pala, acabades amb moltes puntes i tirades cap enrere. I les del cérvol són molt i molt grans, i es ramifiquen en funció de l’edat de l’exemplar. En tots tres casos, això sí, només tenen banyes els mascles, i no les llueixen durant tot l’any perquè les muden.
Al cabirol li cauen al començament de l’hivern i no li tornen a créixer fins a la primavera següent.. De què li serveixen? Tenen una funció defensiva, contra possibles depredadors, i sobretot les utilitzen per enfrontar-se i guanyar-se el dret a aparellar-se amb les femelles del territori. Tot i el seu aspecte amable, els mascles participen en combats realment violents que poden deixar-los molt malferits. Les banyes els cauen precisament degut a les baixades i pujades d’una hormona que genera la testosterona.
El seu zel es produeix a l’estiu, normalment entre juliol i agost, i durant aquest període el cabirol fa un so similar al d’un gos, per això diem que borda. Les femelles tenen una gestació amb diapausa embrionària, això vol dir que aturen l’embaràs a l’hivern i no el reprenen fins que torna el bon temps. Tenen el part en una època amb més abundància d’aliment. Des de la fecundació de l’òvul fins al part passen unes 40 setmanes, però la gestació real només en dura unes 18 o 19. El naixement de les cries, normalment dues, té lloc en la majoria de casos al maig o juny. Durant els seus primers dies estan amagades al niu i no en surten, i al cap d’uns vuit dies, ja acompanyen la mare a pasturar. El període d’alletament durant uns 6 o 7 mesos, fins a l’arribada del fred.
Una altra característica que serveix per a diferenciar-lo és el seu pelatge. Té una taca blanca a la regió anal que s’anomena escut anal i és fàcil de veure. A l’hivern és més intensa i a l’estiu un xic més difuminada però sempre és una pista clau. Per sobre hi té la cua, molt petita, de pocs centímetres. El ventre, en tots els exemplars, és més clar que el dors. A la tardor, li neix un pèl d’un color més grisos per la resta del cos. Es tracta del pèl hivernal, buit per dins, que li serveix com a capa d’aïllament tèrmic per superar els mesos més freds. És el seu abric natural.
Fa vida des del vespre fins a la sortida del sol i sempre que detecta la presència d’humans fuig ben de pressa. És molt bon corredor -té unes potes primes i àgils, les del darrera més llargues que les del davant-, i també sap nedar.
Com a mamífer herbívor, s’alimenta sobretot de fulles i també menja herba, fruits, escorces, espècies de cultiu… Té l’estómac molt petit i això, és clar, condiciona la seva manera d’alimentar-se.
A l’hora d’escollir un lloc per a viure, li agraden les zones que combinen bosc (alzinar o fageda, per exemple) i espais oberts. Antigament vivia a gran part del territori de Catalunya però la pressió humana el va anar apartant i desplaçant cap al Pirineu. A la Garrotxa, concretament al Parc Natural de la Zona Volcànica, va ser reintroduït amb èxit el 1995 i és per això que ara el podem trobar a la fageda d’en Jordà, al volcà Croscat, al volcà de Santa Margarida… També es van deixar anar exemplars en altres espais naturals com el Parc Natural del Montnegre i Corredor. Actualment es troba en expansió. És molt sedentari, així que normalment no canvia de casa i es queda sempre en una mateixa parcel·la de territori.
Per marcar el seu ‘domini’, refrega el cap i les banyes en un arbre o matoll alliberant així una substància que prové de les glàndules odoríferes. Aquestes marques profundes serveixen d’avís als altres cabirols … I millor que no s’hi acostin, sobretot en època de zel.
Víctor de Paz
Periodista i Guia de La Fageda
