“A mi em diuen Papa Noel, però m’emprenya, perquè el Papa Noel és consumista. Rei blanc, avi de la Heidi, Moisès o druida… això sí”.
O, també, avi de La Fageda.
Una llarga barba blanca i un uniforme verd fluorescent fan inconfusible en Lluís Argemí. “L’afaitat és antinatural”, assegura.
Si el busques, tingues en compte que no té mòbil. Amb les seves amistats s’hi comunica per correu postal: cada setmana escriu unes quantes cartes, amb tinta i ploma. És conscient que viure sense WhatsApp limita les seves relacions. I ja li està bé. “Tinc pocs amics i amb ells em puc obrir i buidar. Però la massa humana m’atabala. Veig moltes incongruències en la gent. El consum i l’egoisme em sobren”, diu.
Si el busques, doncs, fes una volta per la finca, quan el sol no piqui massa, i el trobaràs amanyagant les plantes i la terra. “Faig com les formigues: ni em veureu córrer, ni em veureu mai assegut”.
I, si és cap de setmana i no fa massa fred, el trobaràs dins del mar, contemplant com surt el sol.
Així és en Lluís. La natura és omnipresent a les seves accions i les seves paraules. La seva mare, “que era molt de pagès”, hi va tenir molt a veure. “El que més admiro són les plantes, perquè són les més indefenses. Però també són hipersensibles: saben on és el cel i on és la terra; a l’estiu, tenen calor i es desfullen per compensar la deshidratació; fabriquen tanins per protegir-se del fred. I les llavors… cauen a terra, queden inertes i germinen just quan la temperatura i la humitat són òptimes. Jo sóc una merda, al seu costat”, diu emocionat.
Aquest dissabte, 20 d’abril, farà 15 anys que en Lluís va posar els peus a La Fageda. Va ser després que un ictus li canviés la vida. Recorda que, fins aleshores, mai havia tastat els iogurts. Ara és fidel als desnatats de llimona. També recorda que, aquell primer dia de feina, a la cuina hi havia enrenou perquè s’havia incendiat la fregidora.
De seguida, l’avi de La Fageda va passar a formar part de la secció de làctics del nostre Centre Especial de Treball. També, com que és un savi de la jardineria, cuida la finca i orienta els companys del Servei de Teràpia Ocupacional que arreglen les zones verdes o cultiven les verdures del nou economat. “Es tracta de tenir el paisatge i l’entorn bonic”, explica.
Últimament, a primera hora del matí, el veiem fangar la terra de les jardineres que hi ha davant del Servei d’Atenció al Visitant. “Hi poso fems de les nostres vaques, perquè aviat hi plantarem tomàquets, porros, carbassons, carbasses, mongeta tendra, enciams, espàrrecs, cogombres… i potser ceba i pebrot”.
Les jardineres són, sobretot, “un aparador ideal per a les persones que ens visiten, un motiu perquè se sentin a gust a la nostra finca i coneguin el món natural”, en paraules d’en Lluís. Des de fa pocs dies, hi llueix un nou cartell que li ret homenatge. S’hi pot llegir: ‘L’Hort de l’Avi’. N’està content, encara que li agradaria afegir-hi: ‘Si us plau, no toqueu les plantes’.
En 15 anys, en Lluís ha vist canviar molt la finca i el projecte social. Està segur que el nombre de visitants com a mínim s’ha doblat, i recorda que, aleshores, cada dia sortia un tràiler de la fàbrica, mentre que ara en són tres. També sent una certa nostàlgia, perquè malgrat que La Fageda “té una bona base, que és la humana, aquells primers anys era com un aplec: érem la meitat de persones i, a les assembles de la cooperativa, entre tots ho fèiem tot”. “Però els temps evolucionen. Si no haguéssim evolucionat, potser hauríem hagut de plegar”, afegeix.
Això sí, en tots aquests anys la feina ha encaixat amb la seva manera de ser: “Aquí em sento estimat, apreciat i, el més important per a mi, realitzat. La feina em manté en forma física, amb el coco actiu, és una teràpia. I faig la meva. Dins d’un ordre, sóc autosuficient. A la vida he passat disgustos i depressions, però aquí sóc un home hiperfeliç i hiperrealitzat. I estic cobrant! De vegades penso que, si tingués calers, hauria de pagar per estar aquí”.
Actualment, en Lluís suma 68 voltes al sol, i no té previst jubilar-se fins d’aquí a dos anys.
En qualsevol cas, quan deixi La Fageda no s’avorrirà. Seguirà construint els pessebres en miniatura que tan bé li han anat per estimular el costat esquerre del cos, que l’ictus va malmetre: “En tinc uns que són a mig fer, dins d’un pinyol de poma”, anuncia. Seguirà, també, escrivint contes, una afició que va començar quan la soledat li feia mal. “I hi ha persones que m’esperen perquè volen que els ajudi a fer feines del camp, o sigui que estaré ben ocupat”, admet.
El 20 d’abril en Lluís serà de vacances, però per pocs dies, “perquè les plantes no fan vacances”. I a La Fageda celebrarem que fa 15 anys que tenim avi.
Roser Reyner, periodista i guia de La Fageda
