Aixecar-se a les sis del matí mai no és fàcil, i menys si és per anar a treballar. Però dins l’autobús que va des d’Olot fins a La Fageda tothom està més que despert i amb moltes ganes de xerrar i fer broma. Només de pujar-hi, ja se sent algú que crida “Bon dia!” i, encara amb lleganyes als ulls, se t’escapa un somriure.
Poc abans de les set arribes a La Fageda, el sol tot just comença a sortir, encara és mig fosc. Només es nota la humitat dels camps regats i no hi ha gairebé ningú. Un cop al vestidor, tot s’accelera. Toca canviar-se ràpid per entrar a dins la fàbrica de lactis i, sobretot, abrigar-se bé perquè fa més fred que mai, ja que les màquines estan al costat de la cambra frigorífica. Per últim, però no menys important, és l’hora de posar-se un d’aquells “gorros” que afavoreixen tant a tothom.
El primer dia no coneixes a ningú i penses que tot serà més complicat del que realment és. Al cap de mitja hora ja saps com es diuen la meitat de les persones, on aniran de vacances i de què és l’entrepà que esmorzaran. Tothom és molt simpàtic i rialler i sempre tens un motiu per riure – excepte quan et posen al “racó de pensar”, a obrir caixes tot sol i sense poder parlar amb ningú –. Quan ja t’has acostumat al fred, entres al forn de fermentació o vas a la zona de la màquina envasadora (la Dairy) i t’has de treure els dos jerseis que portes. En aquest sector hi ha una finestra molt gran per on passen els visitants: queden bocabadats d’aquestes màquines tan modernes, s’estan estona observant el funcionament i fins i tot et saluden.
Al cap d’uns dies de treballar, ja és rutina. Reses perquè qui porta carros de la cambra fins a la màquina de Packs (on es col·loca el cartró protector als iogurts) no s’equivoqui amb la data de caducitat, i ja t’has acostumat que algunes màquines es parin cada mitja hora, o que algú et repeteixi quatre vegades ‘Tens el nas molt vermell, eh! Que tens fred?’. Fins i tot et mous al ritme de les màquines o imagines cançons en el teu cap.
A la secció de melmelades, l’ambient és molt diferent: són pocs i ben avinguts. Alguns dies cal rentar i tallar la tomata per l’endemà, i d’altres tothom està a la zona d’etiquetatge perquè hi ha molta feina amb els ‘crackers’ (un nou format d’embalatge especial per la promoció de Nadal). Això sí, amb la ràdio posada. Des de la finestra, posar etiquetes no sembla tan emocionant com fer funcionar la Dairy, per això les visites passen molt més ràpid. Alguns dies també s’ha d’anar a envasar gelats, i et fan vestir com un astronauta.
Quan s’acaba la jornada, tothom vol canviar-se ràpid. Surts a l’exterior i et sorprens perquè ja no recordes la calor asfixiant que fa fora de la fàbrica. En aquest moment el que importa és marxar ràpidament per anar a dinar i fer una bona migdiada. Perquè després de set hores de baixar caixes, portar carros, construir palets o agafar caixes de melmelada – que pesen molt més que les de iogurts, encara que no ho sembli – tothom està molt cansat. Qui necessita anar al gimnàs?
Aquest és el meu segon estiu a La Fageda. L’any passat no sabia on em posava. Amb 19 anys era la meva primera feina i estava nerviosa, alhora que contenta perquè sabia que aconseguiria el meu primer sou. A part dels diners, em vaig emportar una experiència laboral enriquidora i molts amics, amb alguns dels quals he tornat a coincidir a la fàbrica aquest estiu.
Enguany ja sabia què m’esperava i, tot i que algunes coses han canviat, l’essència de La Fageda és la mateixa.
Júlia Pérez, estudiant de periodisme.
