1971. Lloret de Mar. Una nena ben rosseta comença a fer els seus primers passos abrigada per la brisa marina de la Costa Brava. És la Teresa Carrillo Larsen, nascuda un any abans en aquesta bonica localitat del litoral gironí. Aquesta setmana l’hem entrevistat i us volem acostar el testimoni d’una persona que fa 26 anys que treballa a La Fageda i que s’estima el projecte tant o més que quan hi va entrar.
Com us dèiem, els primers vuit anys de la seva vida els passa entre Lloret i Blanes. El 1978 la família decideix fer un canvi i venir a viure al bucòlic poble de Riudaura, a la Garrotxa. A partir d’aquí, comença un estil de vida rural que mai més no ha abandonat.
Per què Riudaura, Tere?
El meu avi era de Màlaga i havia estat implicat al bàndol republicà i al final de la guerra civil va haver de fugir de pressa cap a l’exili, a França. Poc abans d’abandonar Catalunya es va acomiadar del seu fill, el meu pare, a Riudaura, on l’havien acollit. Almenys ell es podria quedar. El pare va passar tota la infància al poble i després va marxar a guanyar-se la vida a la costa, a Lloret de Mar. Allà va conèixer una ‘guiri’ noruega que havia anat a passar-hi les vacances i es van casar. Però el meu pare sempre havia volgut tornar als seus orígens i així ho vam acabar fent tots tres.
Durant l’assemblea de 2018 la Tere va rebre un reconeixement pels seus 25 anys a La Fageda
Tens records de la infància al poble?
No masses. Sí que m’ha quedat gravada la primera vegada que vaig anar a una matança de porc i altres coses com aquesta que eren estranyes per a mi. Són records molt llunyans. També puc dir-te que l’època a l’escola va ser molt feliç. Era una escola rural, petita, amb pocs nens… Teníem molta llibertat i érem molt salvatges. Pujàvem dalt dels arbres, anàvem al riu, estàvem gairebé tot el dia a l’aire lliure.
I després imagino que cap a l’escola a Olot.
Sí, a Sant Pere Màrtir. Aquesta etapa no va ser tan bona. De fet va ser horrorós estar tancada en un jardí. A més la resta de nens no em tractaven massa bé, no vaig ser ben rebuda. Crec que el nen més maco de l’escola es va enamorar de mi i les nenes em feien la vida impossible. També es reien de mi amb coses molt ximples, però que en aquell moment m’afectaven. La mare em feia entrepans vegetals per l’esmorzar i tothom portava entrepans d’embotit. Això ja era un motiu de mofa. A més encara era una educació com molt franquista i jo no estava acostumada a això. La meva mare venia del nord i amb una ment molt lliberal.
Quin descans doncs quan vas finalitzar aquesta etapa. Vas seguir estudiant?
Sí, volia ser dissenyadora de moda. I després dedicar-me al maquillatge escènic. Anava a l’escola Massana de Barcelona. Els cursos eren cars i me’ls anava pagant treballant on podia. Restaurants, càmpings, bars…
Vas arribar a treballar de maquilladora?
Poca cosa. És un món molt difícil, vaig maquillar algunes drag queen o altres feines puntuals però no en podia viure. Vaig acabar treballant al bar de l’IES Garrotxa d’Olot i vaig estar-hi un parell d’anys.
I d’allà cap a La Fageda?
Després vaig deixar-ho i vaig fer un viatge per l’Àfrica amb un amic. Vam rodejar el llac Victòria. En tornar, algú em va dir que buscaven una persona de zeladora en una de les residències de La Fageda coneguda com ‘El Xino’. Era el 1993.
La Tere i en Miquel Vilanova durant l’espectacle de l’últim sopar de Nadal
L’any de l’estrena del iogurt de La Fageda.
Sí, però jo encara no estava tan connectada amb aquesta part. Vaig estar uns 10 anys a la residència. Va ser una època genial. Hi havia tan bon rotllo… era com una família. Ens ho fèiem tot com si fóssim a casa. Recordo que quan ens va arribar la primera furgoneta era com si ens regalessin el cel. Ja podíem anar a la platja, o a fires de Girona!
Qui et va fer l’entrevista?
L’Antonio López, que llavors era el coordinador de la residència. M’hi va fer sentir molt bé des del començament. Dues setmanes després recordo que ja estàvem celebrant un sopar a casa seva.
Tenies experiència en altres residències?
No. Havia cuidat dos nens però res més.
I què devia veure en tu?
Una noia jove amb energia i amb ganes de fer moltes coses i tirar endavant. Llavors vaig estar dos anys fent una formació a Barcelona a la fundació Pere Tarrés i em van habilitar com a educadora.
Quina emoció viure aquesta primera etapa del projecte.
Des del principi m’hi vaig sentir molt bé. Eren persones que tenien un projecte en ment i calia desenvolupar-lo. Tots en teníem moltes ganes i fèiem el que calgués. Quan calia, cuinàvem, netejàvem, ens quedàvem més hores… També anàvem a fer les promocions els dissabtes.
La Tere amb la resta de l’equip en una de les antigues promocions de cap de setmana
Les recordes?
I tant. Sortíem el dissabte ben d’hora al matí. A mi normalment em passaven a buscar directament a la residència, perquè hi havia passat la nit. Marxàvem a les 5 del matí cap a Barcelona amb les vedelles i tot el muntatge. Era el 1994 i el 1995. I muntàvem la paradeta a la plaça de les Glòries o a plaça Catalunya, ens vestíem de pastorets i començàvem a regalar iogurts per a donar-los a conèixer. Al final del dia, en Cristóbal ens venia a recollir i ens ajudava a desmuntar-ho tot.
No era ni de bon tros una marca tan coneguda.
No, no es coneixia gairebé. Els hi explicàvem que era un iogurt de granja i on el fèiem. La resposta de la gent era molt bona. Algunes vegades fins i tot va haver de baixar el guarda de seguretat del supermercat perquè ens estiraven els iogurts de tanta gent que venia. Hi havia dies que era molt intens. Feia nit a residència el divendres, dissabtes a fer promoció, arribàvem a les 12 de la nit a Olot i una altra vegada cap a la residència fins dilluns.
L’energia d’on la treies?
Era jove i el projecte valia la pena. Això està claríssim. El projecte era totalment necessari i tots teníem una visió molt neta. Quan acabàvem ben cansats sempre sortia algú que ens arrencava alguna rialla. També fèiem sopars i era com carregar piles. Ens ho passàvem genial.
Com va anar el canvi cap al departament de làctics?
Em van oferir una plaça de monitora al Centre Especial de Treball, a la fàbrica de iogurts, i ho volia provar. Recordo que treballàvem molt però també paràvem les màquines al migdia i anàvem a caminar pel bosc per relaxar-nos. En tota la fàbrica potser érem uns 40. El control de la situació era total i coneixíem molt bé a tothom.
Al cap d’uns anys vindria el creixement fort de la fàbrica. Com l’has viscut?
Doncs d’una forma positiva. Ha vingut molta gent nova, persones molt interessants. També s’han engegat projectes molt bonics. No vol dir que no hi hagi hagut situacions de més estrès i difícils, però tot ho hem anat superant. També et diria que ara tot és més impersonal, ja no és aquella sensació d’estar com a casa, però és molt important créixer per poder donar feina a més persones. Estem acollint a molta part de la població que té problemes. Si no existís La Fageda, què passaria amb aquestes persones? És important que ens ho preguntem.
Ens pots descriure el teu dia a dia?
Doncs com a monitora treballo per tota la zona de làctics on hi ha persones del Centre Especial de Treball. Som dues monitores, una de matí que sóc jo i la Maria Solà del torn de tardes. Al matí tinc unes 47 persones per anar atenent. Organitzo els torns de rotació, atenc les demandes que puguin tenir, assisteixo a les reunions… No és una feina gens estàtica. No hi ha cap dia igual que un altre. Tots aquests anys a fàbrica m’han passat volant.
Com descriuries La Fageda per algú que no la conegui?
És un bosc de fades on hi viu molta gent amb molta vida.
Ja fa 26 anys que formes part d’aquest bosc de fades.
Segueixo enamorada del projecte com al començament. Perquè cada dia veig ben clar l’objectiu que tenim. Veig a persones que entren a treballar amb nosaltres i tenen dificultats, estan tancats dins seu i els hi costa fer qualsevol activitat. I també veig com després d’un procés d’adaptació es produeix un creixement de la persona i et va agafant una confiança autèntica. A molts els hi ha canviat la vida estant aquí. Això és el meu motor. La Fageda ha canviat molt a nivell empresarial però l’essència és la mateixa. I això m’ha mantingut aquí tots aquests anys.
Algun moment viscut en aquests anys que t’hagi quedat per sempre a la memòria.
Un dia vam anar a la platja, al Port de la Selva. I després de prendre el sol vam anar a un restaurant baratet a dinar. Una de les usuàries va veure que al restaurant del costat, més car, hi havia llagostes, i ens va dir que mai n’havia menjat. Li vam donar diners per tal que les anés a provar, i va sortir del restaurant ben borratxa. Aquell dia pensava que em feien fora de La Fageda. Te’n podria dir moltes més d’anècdotes. Hem rigut molt. Sobretot als dinars. A les assemblees fèiem costellades i ens ho cuinàvem nosaltres. Estàvem entre amics.
El somriure de la Tere, el vàrem publicar recentment a les xarxes socials.
Quin és el teu producte preferit?
El iogurt natural.
T’agradaria provar algun altre departament?
Ara mateix no. Em criden l’atenció els projectes nous plantejats però de moment estic molt a gust a làctics. En aquesta secció hi ha les persones més potents i a mi ‘em va la marxa’. Quan veig un cas complicat o un jove que penso que té potencial, hi poso tots els esforços possibles per intentar que tot vagi bé.
Què t’agrada fer fora de la feina?
Estic tot el dia fora de casa. Sóc regidora de Benestar i Joventut de l’Ajuntament de Riudaura i hi he de dedicar moltes hores. M’agrada fer esport i anar de viatge. Al setembre marxo al Japó. M’agrada estar amb els amics, organitzar festes… El cap de setmana passat va ser el carnaval de Riudaura i vaig arribar a casa a les 7 del matí… Sóc molt activa i sempre tinc alguna cosa a fer.
T’ha quedat alguna cosa al tinter per explicar-nos?
M’agradaria que tots els que estem a La Fageda intentéssim de tant en tant fer una mirada des de fora per veure la importància del projecte. A vegades la rutina ens pot fer caure en el pensament que tenim una feina qualsevol però no és així. D’aquí en surten parelles, amors, també desamors… és la vida. Tot el que passa a la vida passa aquí. Tenim persones que han començat a somriure des que estan aquí. Això és el valor de La Fageda.
Víctor de Paz, periodista i guia de La Fageda
