La Mònica, als jardins de La Fageda.
Quan l’escoltes, fa la sensació que allò que t’està explicant és tan important que no es pot acabar de descriure amb paraules. Potser per això la Mònica Quiles defineix La Fageda com a una “caixa màgica”.
Nascuda a Olot, d’aficions “casolanes” i formada com a educadora social i artterapeuta, el 2003 va aterrar a les llars-residència del nostre projecte socioempresarial. Després va acompanyar les persones del Servei de Teràpia Ocupacional durant més d’una dècada. I ara, des de fa un any i mig, és una de les peces clau del nou Servei Prelaboral. I té moltes ganes de parlar-ne. Perquè és un servei jove, que s’està fent. Perquè és, diu, com un fillet que, a mesura que creix, fa palesa la capacitat d’evolucionar que tenim els éssers humans, més enllà de les dificultats que ens hagi tocat viure.
Mònica, tu ja fa temps que ets a La Fageda…
Sí! Des del 2003, uns 18 anys!
Com arribes aquí?
Una companya que em coneixia per temes familiars em va preguntar si em podia interessar de venir a La Fageda, que buscaven una monitora per a les llars-residència.
I et van agafar.
Vaig estar a la residència Fontanella durant quatre anys i en alguns moments també a l’altra residència, la que havia sigut un restaurant xinès. Fa molt temps i, és clar, jo no vaig arribar a treballar mai a les dues llars-residència actuals, el Cassés i el Caliu. Aquells anys vam passar moments molt bonics i també de molt tristos. Vaig començar a aprendre de què anava això de treballar amb persones.
Era la primera experiència amb persones amb certificat de discapacitat?
No, jo ja havia treballat a la residència de persones amb discapacitat psíquica de la Fundació Ramon Noguera. Hi treballava de nits i, durant el dia, estudiava Educació Social. Tot, a la ciutat de Girona. Va ser una època intensa. Haver-se de pagar els estudis té això. Ja abans, de molt joveneta, havia treballat en una pastisseria d’Olot!
Perquè tu ets garrotxina de tota la vida oi?
Sí, jo vaig néixer a Olot i aquí segueixo.
Amb uns tres d’anys.
Com definires l’Educació Social? Fa poc, l’Ester Campdelacreu ens explicava què és el Treball Social… I també hi ha la Integració Social.
Són perfils que es poden superposar molt. Quan jo vaig estudiar, la carrera era relativament nova i hi havia poques promocions, que s’estaven començant a ubicar al món laboral. Ara la figura d’educador la pots trobar pràcticament en tots els àmbits socials. Són figures pensades per a l’atenció directa, de primera línia. Són professions que, a parer meu, han d’anar acompanyades d’altres formacions per complementar i millorar.
De quina manera t’has format, en el teu cas?
Vaig acabar-la carrera, vaig tenir els meus primers dos fills i, ja treballant aquí, havent passat de les llars-residència al Servei de Teràpia Ocupacional, vaig decidir fer un màster d’Artteràpia. Potser pensava més de fer-lo per la feina, però en realitat m’ha servit molt a la vida. Fins i tot, en moltes ocasions puc tenir una manera de fer molt artterapèutica, tant a la feina com en l’àmbit personal.
Amb la seva família.
Ens ho pots explicar una mica?
En l’Artteràpia, el més important és la persona, no pas els símptomes o les etiquetes. Al màster ens feien fer teràpia a nosaltres mateixos, a banda dels estudis. Això m’ha ajudat a conèixer-me i a reparar coses meves. I és com un engranatge. Si et cuides bé, podràs cuidar bé els altres. Igualment, és important escoltar els altres de manera neta, sense prejudicis, sense subjectivitat.
I l’art quin paper hi juga?
És un vehicle. La pintura, la veu, el soroll, la fotografia, el ball… Partim de què totes les persones tenim unes capacitats i intentem que la persona trobi diferents maneres de desenvolupar-les. El més important és el procés, que és on hi ha la transformació. He fet experiències artterapèutiques tant amb companys de Teràpia Ocupacional com del Servei Prelaboral, on ara treballo. I sovint reprenc lectures, perquè no vull perdre-ho.
Precisament, la major part d’anys que has passat a La Fageda ha sigut acompanyant les persones amb més necessitat de suport, les del Servei de Teràpia Ocupacional. Què és el més important a l’hora d’acompanyar-les?
Sí, més d’una dècada. A veure. Són persones que necessiten atencions, com qualsevol altre.
(…)
Penso que tenen una gran sort d’estar aquí. Són persones amb discapacitat intel·lectual i algunes amb malaltia mental. El Servei de Teràpia Ocupacional les acompanya en tots els àmbits de la seva vida. No només aquí a la finca, sinó també a casa seva o a la residència. També en l’oci. Imagina’t un pare o mare que es fa gran i que no sap què passarà amb el seu fill o filla que té molta necessitat d’acompanyament. Poder formar part d’un projecte com aquest… és important. Per això jo no les veig com a persones amb moltes necessitats. Perquè tenen el recurs que els toca. No sé si m’explico.
Sí.
Són persones. I tenen el que han de tenir.
En tot cas, els qui esteu al costat d’aquestes persones… sí que teniu unes funcions concretes.
Diria que, a Teràpia Ocupacional, la meva tasca ha estat intentar connectar amb cada persona, a la seva manera, i intentar pal·liar una mica el seu sofriment. Si la persona té experiències bones, farà vincle. Serà un lloc de confiança. On escoltar-la i donar molt de valor a allò que li passa. És… Mirar el patiment de cara. Aquestes persones, per a mi, són supervivents i són molt valentes. Perquè saben què els passa. Cal cuidar molt què els dius. Perquè el fil és molt prim.
La Mònica, a l’esquerra de tot, amb companys i companyes de l’àrea Social, a més dels fundadors de La Fageda, la Carme Jordà i en Cristóbal Colón.
I… Deu costar separar la vida professional i personal.
Al principi.
Amb el temps aprens a fer-ho?
I tant! Ara, quan surto del bosc que hem de creuar per arribar a la finca, ja he desconnectat… Encara que l’equip de Prelaboral continuem sempre connectades per atendre moments o situacions que ho requereixin.
Em sembla que ens passa una mica a tots, això del bosc… Travessar la Fageda d’en Jordà és un bon trànsit cap al projecte.
Sí. Tant per entrar-hi, com per sortir-ne. I ha de ser així. Si et quedes enganxada a algun fet, o alguna paraula d’alguna persona, no pots donar el millor de tu. Cal ser humil, donar-hi la volta, i seguir.
Estar centrada.
I ara estic tan centrada en el Servei Prelaboral!
També hi ha persones amb malaltia mental però d’un perfil una mica diferent, oi?
Sí. Tenen una malaltia mental severa… i poden o no tenir certificat de discapacitat. Són persones que han tingut alguna o cap experiència laboral.
Perquè han anat arrossegant la malaltia?
Sí. Però algunes no tenen consciència de malaltia i potser les seves famílies tampoc. I no és tan fàcil tenir un diagnòstic. Algunes d’aquestes persones han fet un camí molt feixuc.
Són bastant joves, oi?
Sí, dels 18 fins als 50 i tants. Edat laboral.
I no venen a treballar.
No. Venen a tornar a adquirir o a aconseguir les seves capacitats laborals. A viure La Fageda com un lloc on s’està bé, del qual poden ser part. En realitat, venen a tornar a ser ells mateixos. Són persones que acumulen moltes decepcions i frustracions, a més de la malaltia mental. Alguns no sortien pràcticament de casa, o deambulaven. I ara venen aquí cada dia.
Cada dia.
Cada dia! Això representa una rutina, relacionar-se… I, encara que aquí tinguin alguna conducta inadequada, no els volem expulsar, perquè no hi som per a això. Hi som perquè tinguin un lloc on sentir-se confiats, tant en els bons moments com en d’altres que no ho són tant. A partir d’aquí, poden apoderar-se. I pensa que són 15 persones i que dins del grup estan passant coses interessants en les seves relacions, coses que potser no van tenir oportunitat de gestionar abans, o en la infantesa. I mirem que les visquin de manera natural, reparadora.
Com és el teu dia a dia, al costat d’aquestes persones? Suposo que hi ha una part d’atenció personalitzada i una altra de grupal.
Al matí els rebo on agafen el minibús a Olot, venim a la finca, cadascú es canvia i van cap a la seva secció. I llavors jo vaig a veure’ls a les seccions: fàbrica, on els faig molt acompanyament, melmelades, cuina-menjador, jardineria, els horts del Rebost, etiquetatge… Solen estar a les seccions que ens demanen. Després, hi ha dies que toca fer activitats, grup, hi ha dies que podem tenir entrevistes individuals, o amb les famílies… Amb el temps, els podríem contractar a les seccions de fàbrica o de jardineria, a través del Centre Especial de Treball.
Els companys de Prelaboral, a més de poder acabar sent contractats a La Fageda, podrien anar a treballar fora?
Sí, sempre que els veiéssim preparats. El servei té una limitació temporal, però l’objectiu és que cadascú trobi el millor lloc per a ell dins de La Fageda o, si es dona el cas, fora. I que, en el camí, malgrat els bloquejos, descompensacions o passos enrere que sorgeixin, puguin anar cosint la seva vida. Cal que se sentin valorats, escoltats, no jutjats. De vegades s’enfaden. I ho celebro, perquè vol dir que estan connectats.
Quina valoració en fas, un any i mig després de la posada en marxa del servei?
És brutal. De vegades, és dur. Has de cuidar tant allò que dius, què fas, com ho fas… Però és brutal. Veure que un company que venia amb els cabells a la cara i la caputxa posada arriba un dia amb els cabells curts i la cara destapada és molt simbòlic. Amb ells hem fet tallers d’autoestima, d’obrir la ment, intentant que coneguin les altres persones del projecte… Ara s’ha incorporat una companya a l’equip durant unes hores, la Violeta. Aprofitant que ella està formada en ball, fem country i hip hop amb les persones de Prelaboral. I l’equip el coordina una gran mestra. La Carme Jordà. Ha estat la meva referent tots aquests anys a La Fageda i, ara que treballem tan juntes, intento ser una esponja per xuclar tota la seva saviesa, que és immensa. I això em fa molt feliç. I, recordant un aprenentatge de la Carme… en molts moments són les mateixes persones que atenem qui ens ensenya el camí.
Cadascú és el seu propi savi perquè les coses es transformin, oi?
Es transformen! I vull dir-ho: es transformen perquè suem i fem les coses molt bé. Amb la Carme, amb la Violeta i amb la Tània, la treballadora social.
Amb la Carme Jordà i en Cristóbal Colón, fundadors de La Fageda.
Així doncs, el Servei Prelaboral té futur.
I tant. I jo m’hi veig, en aquest futur.
I La Fageda, com la veus?
Està creixent molt i el que s’està fent és molt necessari per a la comunitat. És fantàstic i, alhora, em fa una mica de vertigen.
Com la definires, La Fageda?
Com una caixa màgica…
La màgia és allò que no entenem però que en realitat té explicació?
Sí… És una caixa màgica plena de persones amb moltes capacitats. El que hem de fer és procurar que floreixin. Hi ha una frase que diu que la natura cura i el metge procura. Nosaltres hem de fer això. Procurar que aflori allò que ja hi és. La màgia traduïda en potencialitat i capacitats. I tots treballar des d’una mateixa intencionalitat.
Et quedes amb algun momentàs a La Fageda?
He passat moments de tot, a La Fageda. Però jo em quedo amb el fet que m’han deixat créixer: quan vaig fer el màster, o quan vaig tenir un càncer, em van cuidar molt; també, quan necessitava un canvi i vaig poder començar a construir amb les companyes el Servei Prelaboral. Deixar-me créixer m’ha permès treballar en millors condicions per a les persones, i això per a mi és fonamental.
Pregunta obligada. Si no estiguessis en l’àmbit social de La Fageda, t’agradaria alguna altra secció?
És que… Ara estic molt bé.
La Mònica, en una de les assemblees que celebrem regularment.
Ep, i no t’he preguntat sobre les teves aficions, més enllà del nostre projecte.
Són molt casolanes, des d’anar a caminar, sola o acompanyada, fins a badar escoltant música, asseguda a la terrassa de casa. També m’agrada molt llegir, però no sóc una lectora de novel·les, sinó de temes relacionats amb la psicologia i la filosofia. Tinc la sort de viure en un lloc meravellós, que en molts moments m’aporta una sensació de plenitud.
I el teu producte preferit de La Fageda?
Indiscutiblement el bífidus natural! Ho té tot. El gust i també els bacteris que porta. I, quan menjo coses que no hauria de menjar… la crema de La Fageda! Hi afegeixo molta canyella. Molta!
Creus que ens deixem res més?
No sé, potser hauria pogut dir frases més importants. Però ara et voldria llegir això.
L’entrevista acaba quan la Mònica em llegeix un escrit sobre els canvis que ha fet un company de Prelaboral. S’emociona a mig llegir. “I jo em quedo immersa en totes aquelles paraules d’esperança i en el seu sospir”, acaba.
Roser Reyner, periodista i guia de La Fageda
