Després d’entrevistar fa unes setmanes l’Albert Curós, responsable de la nostra granja, aquesta vegada ens desplacem cap a la branca de serveis a les persones de La Fageda per conèixer una mica millor una de les monitores del Servei de Teràpia Ocupacional (STO). De 41 anys i mare de l’Estel, que en té 16, no ha de recórrer massa distància des de casa seva fins al lloc de feina. No ho ha de fer perquè viu a la mateixa reserva natural de la Fageda d’en Jordà, en una finca molt propera a Can Jordà i a només cinc minuts del mas Els Casals. Amant de l’escalada, el senderisme i la natura, també ho és dels animals: viu acompanyada del seu gos, la Laika, i de cinc gats. Amb les vaques, en canvi, no hi té tan bona relació. Més aviat li fan por. Aquesta setmana parlem amb una persona que de petita ja tenia molt clar que volia dedicar la seva vida a ajudar a altres persones, la Violeta Bulbena Muñoz.
Violeta Bulbena, a casa seva
Com es viu això de treballar a La Fageda i tenir por a les vaques?
Els hi tinc pànic. Ara cada vegada menys però vaig tenir una experiència que em va marcar molt. De petita sempre anava a jugar prop del mas el Pujolet, al costat de casa, i un dia passant pel costat del prat varen començar a venir totes les vaques, s’acostaven totes de cop i em vaig espantar tant que l’única sortida que vaig trobar va ser passar per sota d’un fil elèctric d’aquests del bestiar i tirar-me per un marge. Vaig arribar a casa… tartamudejant, esgarrinxada… Pensava que em farien mal. Des de llavors les veig amb por.
Veure-les ara cada dia et deu ajudar a superar-ho…
Aquí és diferent, però recordo que fa uns anys em van fer una entrevista al prat amb les vaques lliures i va ser tot un repte per mi aguantar asseguda al seu costat responent a les preguntes. Reia per no plorar.
Com a amant de la natura que ets, deu ser fantàstic viure dins la Fageda d’en Jordà.
Sí, visc aquí des de sempre i és un racó molt màgic. La Fageda t’atrapa, i si ets criatura encara més. Recordo que de petita m’ho passava molt bé, tenia multitud d’estímuls. Els meus pares es van comprar aquesta casa un any abans de néixer jo. Venien de Barcelona, de Gràcia i del Putxet, i van fer un canvi de vida per venir fins a la Garrotxa.
La Violeta a la finestra de casa seva
I quins eren els somnis d’aquesta noia que creixia rodejada de natura? A què et volies dedicar?
Volia ser veterinària. Després ballarina. De seguida vaig veure que la dansa no m’omplia del tot i que el motor de la meva vida serien els animals i l’ajuda a altres persones. Des de sempre m’ha agradat fer que la gent del meu voltant se senti bé.
Així, abans de treballar amb nosaltres, també t’has mogut dins l’àmbit social.
Vaig fer classes de ball en centres penitenciaris de dones. Després vaig fer una substitució al Centre de Dia de Salut Mental de la Garrotxa i allà se’m va obrir tot un món. Vaig descobrir que volia treballar dins l’àmbit de les persones amb diversitat funcional. Els vaig demanar què havia d’estudiar per poder professionalitzar-me dins el sector i seguir-hi treballant. Em van recomanar treure’m el títol d’auxiliar d’infermeria i així ho vaig fer.
Igual que en Cristóbal Colón, el nostre fundador, també vas treballar a l’hospital psiquiàtric de Salt.
Sí, vaig estar a la Unitat d’hospitalització Especialitzada en Discapacitat Intel·lectual (UHEDI). Allà hi havia persones amb trastorn de conducta que necessitaven estar-hi un temps per a la seva estabilització. Va ser una etapa molt dura, i a moments vaig passar-ho malament però també vaig aprendre moltíssim, sobretot a gestionar la por, la meva por, i a controlar determinades situacions. Em vaig fer molt valenta. També vaig millorar el coneixement sobre determinades patologies. En aquella època també em van oferir feina a geriàtrics i a l’hospital d’Olot perquè els hi agradava el meu tarannà i la forma de treballar, però vaig dir-los que no. Tenia molt clar que volia estar en un centre com aquest.
El teu pare, en Xavier Bulbena, ja va col·laborar amb La Fageda dissenyant el packaging dels primers iogurts. T’esperaves acabar treballant també aquí, al costat de casa?
Hi vaig portar un currículum i em van contractar al principi per fer uns tallers de dansa i una substitució al Servei de Teràpia Ocupacional. Després, quan semblava que ja se m’acabava l’etapa dins el projecte, va quedar una plaça lliure perquè plegava una persona. Quan em van dir que m’agafarien a mi vaig sentir la felicitat plena. En altres feines tenia la sensació que em costava encaixar, però a La Fageda m’hi vaig sentir de seguida perfecte. Sentia que aquí podria desenvolupar les meves habilitats i treure el meu potencial.
Com recordes aquella primera etapa?
Tot molt positiu. Aquest projecte em va atrapar i ho segueix fent perquè cada dia és un full en blanc. Tenim un programa de treball però mai saps què passarà, constantment t’has d’anar reinventant. Treballem amb persones i una decisió pot derivar en unes conseqüències o unes altres. També és una feina que t’exigeix ser molt autocrític.
La Violeta al Servei de Teràpia Ocupacional
En què consisteix la teva feina al Servei de Teràpia Ocupacional?
Procurar que les persones a qui atenc tinguin una rutina, uns hàbits i d’aquesta manera incidir en la millora de la seva vida.
I quines són les majors dificultats amb què et trobes?
La part més difícil és quan veus que una persona ho està passant malament i no pots fer que se sentí millor tot i posar-hi tot l’esforç. A vegades no només depèn d’un mateix i això sap greu.
En l’àmbit personal, què t’aporta treballar a La Fageda?
La meva feina forma part de la meva filosofia de vida. Treballo igual que visc. Em sento plena. Dono, i a la vegada, rebo moltíssim. És tan gratificant… De fet aquests dies ho estic passant una mica malament perquè estic de baixa per una lesió fent escalada i només penso a poder tornar a la feina. Serà d’aquí a unes dues setmanes.
Des de fa poquet també treballes unes hores de guia al Servei d’Atenció al Visitant.
Sí, vaig demanar-ho jo mateixa, econòmicament m’interessava. I la veritat és que m’ha sorprès molt aquest departament. Per la gent que hi treballa i perquè estar en una altra secció t’obre la visió d’on estem realment. Estaria molt bé que tots poguéssim estar una temporada a cada departament per tenir una perspectiva molt més àmplia del projecte.
La Violeta, de petita, a la seva finca familiar
De ben segur que a les visites guiades transmets als visitants aquesta il·lusió amb què treballes.
Al SAV puc explicar a la gent el perquè de tot això, l’essència del projecte. Vull creure que quan els visitants marxen cap a casa han entès que aquí, el que intentem fer és normalitzar la situació d’unes persones fins ara estigmatitzades. Els hi recalco molt que no és un projecte paternalista, que som molt exigents i curosos amb el treball, i que aquesta és l’única manera que tenim i sabem de fer les coses. Fer-les bé i amb sentit. Amb responsabilitat i amb moltes ganes. De fet això és el que es demana a totes les persones, tinguin certificat o no. Tothom ha de complir amb la seva tasca, evidentment adaptant el treball a les capacitats i les necessitats de cadascú. La gent aquí és feliç precisament per això, perquè fan un treball de veritat.
Veus el teu futur aquí, a La Fageda?
Sí. Estic molt vinculada a aquest projecte. Em permet canalitzar la meva necessitat d’ajudar als altres, i a la vegada fer-ho en un entorn natural. A més, també ho he pogut lligar i enllaçar amb l’estima pels animals. Vaig proposar fa un temps una activitat per als usuaris del servei que consisteix a anar a passejar els gossos de la Protectora d’animals de la Garrotxa. Ara ho fem cada setmana i els hi agrada molt. Els animals són una ajuda terapèutica. Penso que la vida és com un cercle. Jo intento alimentar a La Fageda i a la vegada el projecte em retroalimenta.
Víctor de Paz. Periodista i guia de La Fageda
