En Joan, el dia de l’entrevista, ensenyant un dibuix d’una vaca.
Parla amb la veu arrossegada i suau, i es mou a poc a poc, amb la inestimable companyia de la carpeta on guarda les pintures i dibuixos que crea insaciablement. Ha arribat a exposar al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona.
Ja fa uns dies que vam citar-nos per a l’entrevista, però no es trobava bé. Avui sí.
—Em volia quedar a casa pintant… Sort que he vingut, que tenia l’entrevista… M’ha agradat.
T’agrada que t’entrevistin?
—T’ho he pogut explicar força bé (…) Però… No sé pas si he fet bé… Estic recordant que t’he explicat tot això de la meva època d’estudiant.
T’ho passaré perquè t’ho llegeixis i canvies el que vulguis.
—No, no… Ja et deixaré fer. Allò… Ho vaig saber deixar. I ja està. Ho traduiràs?
Al castellà.
Estudiant de Filosofia
Aviat farà 21 anys que en Joan Vila va arribar a La Fageda. Va ser després d’uns temps complicats: els que van precedir i seguir a un diagnòstic d’esquizofrènia paranoide en època universitària.
—Dibuixava des de petit, és vocacional. Vaig aprendre copiant làmines. El mestre em va donar una làmina d’un ocell perquè el dibuixés amb carbó. I li va agradar molt. Però també treia molt bones notes a l’assignatura d’Història, i vaig acabar estudiant primer Dret, que ho vaig deixar, i després Filosofia, branca d’Història de l’Art, a la Universitat Autònoma de Barcelona.
En Joan, de petit, a Sant Jaume de Llierca.
El primer curs de Filosofia li va anar prou bé. Després, la cosa va anar canviant.
—La marihuana em feia adormir. No anava a les classes. I això no era massa bo. Va ser un detonant. Després… Molts factors.
La medicació sempre l’ha capficat. El molesta sentir-se endormiscat. Els caps de setmana queda amb un amic de La Fageda i comparteixen inquietuds sobre els fàrmacs que tenen prescrits.
—Per aguantar la medicació antipsicòtica… S’ha de tenir molta fortalesa. Però has de fer el primer pas, i sortir a caminar, i no beure, ni altres coses.
Després del diagnòstic, i ja amb la medicació i el seguiment psiquiàtric, en Joan va tornar de Barcelona a La Garrotxa i li va costar de trobar feina. Va provar-ho en empreses ordinàries, on explica que, o no va sortir bé, o no va tenir oportunitats, i també va estar ajudant el seu pare.
—La malaltia… Està molt estigmatitzada, a les feines.
Finalment, va passar a ser atès en centres de dia d’Olot.
Artista vocacional
Tot plegat, mentre continuava, insaciable, pintant i dibuixant a l’estudi que van muntar a la casa on viu amb els seus pares, a Sant Jaume de Llierca.
—Tinc la casa plena de dibuixos que guardo bé. Un dia podré fer una exposició tal com Déu mana: com un artista singular, un que ha sabut vendre i a qui no han incapacitat per malaltia.
Com ha anat evolucionant la teva manera de dibuixar i de pintar, tots aquests anys?
—(…) Costa desempallegar-me de l’art brut.
Què vol dir, art brut?
—L’art que fan els malalts. Sense xarxa, dic jo. No has de pensar què dibuixaràs: Posa’t a dibuixar, que és com una teràpia i et va bé! Alguna cosa sortirà. I a mesura que vas fent… Vas tornant a agafar el ritme. Pot ser que estiguis prenent neurolèptics i estiguis adormit… Però si no t’hi poses, no faràs res.
I el contingut de les pintures, què expressa?
—Faig servir estereotips. Ara dibuixo galls.
En Joan m’ensenya un munt de làmines de color negre, pintades amb retolador, amb uns dibuixos al·lucinants protagonitzats per galls. Acabem de creuar l’equador del mes de maig i totes les làmines estan datades de les últimes setmanes.
—O, per exemple, tinc un personatge que està com mig boig, i el dibuixo amb crestes. També tinc algun personatge femení. Després… Algun pallasso… O… M’agrada copiar obres d’en Goya. Per a mi, és el millor. La seva expressivitat, els seus rostres descomposts, la seva manera de retratar la pobresa, la seva època negra…
Les làmines amb dibuixos de galls que en Joan ha pintat recentment.
Alguna altra influència?
—M’agradaven els expressionistes alemanys. I el meu psiquiatra em va influir, perquè a ell li agradava molt un pintor que es deia Joan Ponç, del grup Dau al Set, un pintor surrealista que pintava interiors de personatges, de cares… Ho omplia tot. I jo no vaig pas copiar-ho, però vaig fer-ho semblant.
Així, per a tu, la pintura és terapèutica?
—Sí, és teràpia. Si no m’agradessin els iogurts, no vindria pas a treballar aquí. Però… Si no m’agradessin els dibuixos, no en faria pas cap!
I la música?
—M’agrada molt.
Alguna en especial?
—Rollings. La clàssica també m’agrada.
I el jazz? Vas fer un còmic de jazz oi?
—Sí, dos.
Treballador de La Fageda
Pel que fa als iogurts, en Joan va treballar una bona colla d’anys a la fàbrica de La Fageda després de fer-ho gairebé una dècada a la nostra secció de Jardineria. Actualment, forma part del Servei de Teràpia Ocupacional, on les persones en situació de vulnerabilitat fan activitats que els són saludables i on poden sentir-se útils amb un major acompanyament.
—La Fageda la coneixia perquè ja havia vingut a veure-la alguna vegada amb les monitores del centre de dia d’Olot.
Què et va agradar més de fer de jardiner?
—Vaig formar part de la segona brigada que va muntar el monitor, en David, que ens vam fer molt amics. I tenia companys bastant bons. En Ramon, que ara som molt amics. L’Henares, que va plegar, o en Sanchis, que al matí em feia com una espècie d’acudit: ‘Mentre t’aixequis al matí i vinguis, ja n’hi ha prou, Joan’. I a mi, m’animava que em digués això.
En Joan, a baix al centre, amb la brigada de Jardineria l’any 2007.
I de la fàbrica, què ens en pots explicar?
—Hi vaig estar 7 o 8 anys, amb la Tere de monitora. M’agradava, la Tere. Estava sobretot a Pacs.
A Pacs, els iogurts s’embolcallen amb cartró i després es col·loquen dins de caixes abans de muntar els palets.
—També era una feina física i és important moure’s. Diuen que els malalts som uns mandrosos, però a vegades ens donen una medicació tan forta que ens costa moure’ns—segueix.
A la fàbrica, en un dels fotogrames del documental Utopia Iogurt, sobre el projecte de La Fageda.
I ara, com és el teu dia a dia?
—Al matí, soc a la botiga [El Rebost de La Fageda] una hora i mitja. Dibuixo les vaques. Anem a fer passejades. Hauria de fer més activitat física, però em costa molt.
La Fageda
Quan li pregunto per algun bon record fruit de tants anys a La Fageda, en Joan salta immediatament:
—Els fideus de l’assemblea! M’agraden molt.
Cada any fem almenys una assemblea i és tradició amenitzar-la amb una bona fideuà.
—Hem fet molt bones festes i molt maques—continua.
A la nostra conversa no poden faltar les preguntes clàssiques que fem quan entrevistem les persones que formen part del projecte: Com definires La Fageda… I quin és el teu producte preferit.
—La Fageda és un lloc molt adequat perquè n’hi haguessin moltes més. Un lloc perquè hi puguem treballar els que hem tingut o tenim malaltia mental… O que intentem rehabilitar-nos.
Ha crescut…
—Sí, ha crescut molt. Abans no hi havia pas tants edificis. I hem de mantenir això dels iogurts. I… Podríem muntar tallers de rehabilitació artística.
I, sobre el producte preferit…
—La crema de xocolata, el gelat de cafè, la crema, el flam… Diuen que el flam passa com l’aigua!
Hi estic d’acord.
A l’assemblea del 2011.
Final
Joan, durant la pandèmia, vas fer una exposició a l’Hospital d’Olot oi?
—Sí.
I en tens alguna de programada?
—Havia de trucar la noia de la Biblioteca d’Olot, però encara no ho he pas fet…
(…)
Vols dir alguna cosa més?
—Hem de mirar que l’empresa tiri endavant, mantenir el treball físic i creatiu, i mirar que els malalts puguem crear, no només els directius o els monitors. Els malalts també som creatius i podem influir o determinar coses de l’empresa.
I tant. Com diu en Cristóbal [fundador de La Fageda], la bogeria és a totes parts, passa que alguns la dissimulen millor que d’altres.
—Vaig a fer el cigarro. Gràcies per fer-me l’entrevista. Hem explicat moltes coses.
Roser Reyner, periodista i guia de La Fageda.
