És mig matí del primer divendres d’octubre de 2019. La Carme Jordà, psicoterapeuta que fa 37 anys va fundar La Fageda amb el seu marit Cristóbal Colón, es reuneix amb tres companys del Centre Especial de Treball (CET). Han quedat per parlar de feina. O, més ben dit, de com la feina pot ajudar les persones que tenen trastorns mentals a refer la seva vida.
Són les veus que protagonitzen aquesta conversa que avui publiquem al nostre blog amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental.
En Marc, l’Anna i l’Amadeus (aquest últim, un nom fictici que ell mateix ha escollit) van arribar a La Fageda després de passar unes quantes males estones. En parlen obertament amb la Carme. Conversen, comenten i, fins i tot, en fan broma. Són conscients que l’angoixa, que tots hem tastat, un dia els va atropellar. Saben que els va bé cuidar-se, conèixer-se i deixar-se acompanyar. L’experiència els diu que treballar en un ambient confiable, on puguin mostrar-se tal com són, ha estat clau per sentir-se millor.
La Carme ho resumeix així: “Penso que la feina és bona per a tothom: t’ajuda a viure, a sentir que formes part de la societat i t’ajuda a créixer. En el cas de les persones amb trastorn mental, crec que és un puntal. No vull dir que sigui l’únic, perquè cadascú ha de trobar allò que li fa bé, però l’experiència em diu que el treball és una de les eines més rehabilitadores”.
Però, com ha de ser aquesta feina? “Ha de ser real”, remarca la Carme. “Les feines de La Fageda tenen repercussió al mercat i reconeixement públic. Això ajuda de manera molt important a l’autoestima. A més, una feina també vol dir un sou, i per tant una porta d’entrada a sostenir-se, a fer activitats de lleure… i a ser vist per la família d’una altra manera”.
En un Centre Especial de Treball com el de La Fageda, hi ha psicòlogues, treballadores socials i monitors al costat de persones amb discapacitat intel·lectual i altres que pateixen trastorns mentals, com és el cas dels tres protagonistes d’aquesta conversa.
En Marc
Té 39 anys i va arribar a La Fageda en fa 11, després que el trastorn esquizofrènic que li feia la guitza des de l’institut acabés amb un ingrés en un hospital psiquiàtric. Després de diferents intents de continuar amb els estudis, el seu pare el va animar a provar de treballar a La Fageda i en Marc va pensar que seria una bona oportunitat. En Marc parla diversos idiomes i fa una jornada laboral de cinc hores perquè així ho ha triat.
—Te’n recordes, de la primera entrevista?—li diu la Carme.
—Sí, feies un munt de preguntes! —respon ell. Fan una riallada—. Em vas preguntar si tenia ganes de treballar…
—Era la pregunta essencial. Si la resposta era que sí, sabíem que entomaríem tot el que vingués—explica ella.
En Marc recorda que, arran de la medicació i la vida sedentària, abans de l’ingrés a l’hospital psiquiàtric s’havia engreixat 30 quilos en un mes, a causa de “l’olanzapine dels collons”.
—Dels 22 als 28 anys em passava el dia dormint. No podia estar amb gent, pensava que m’atacaven. Venir aquí va ser una oportunitat per començar de nou, tenir una rutina diària i unes obligacions. També vaig fer amics: amb alguns surto cada cap de setmana.
Li preguntem què destacaria, per sobre de tot, de treballar a La Fageda.
—L’afectivitat—expressa, convençut—. Compartir espai amb la gent. Abans tenia l’afectivitat molt plana, ara em puc relacionar millor amb els companys.
La Carme intervé:
—La relació amb els altres és un dels beneficis del treball, compartir, perseguir objectius comuns, poder comunicar-se, donar-se a conèixer… Tot això fa dues coses: que els problemes propis es facin més petits i no ocupin tant espai en la percepció d’un mateix; i a la vegada alimentar aquells aspectes que ens donen vida, la il·lusió, l’esperança, les expectatives… El fet de treballar permet fonamentalment que aquells aspectes de la persona amb més carències ocupin només un espai en la identitat personal. I que l’altre espai quedi lliure, i en ell, un pugui ser un magnífic treballador, un granger, un jardiner, amb tots els beneficis que això comporta.
—Efectivament—salta l’Amadeus, que treballa amb en Marc a la fàbrica de làctics.
L’Amadeus
Té 23 anys. Fa al voltant d’un any i mig se sentia frustrat perquè la síndrome d’Asperger, “la més lleu d’aquestes síndromes”, diu, que intentava dissimular, li feia difícil estudiar un cicle formatiu de grau superior d’informàtica.
Saber que La Fageda també acompanya les persones perquè puguin fer el pas de treballar a l’empresa ordinària va ser un dels motius per decidir-se.
Malgrat que es mostra molt exigent amb si mateix, té clar què ha canviat:
—Jo no sortia gaire… ara surto una mica més. I em sento una mica més útil. Abans pensava que no servia per a res. I ara veig que serveixo per a algunes coses. A la fàbrica de làctics, m’agraden les feines que, potser, són les pitjors, com llençar les escombraries o netejar el terra, perquè puc parlar amb els companys sense que els monitors em diguin que estigui per la feina.
—L’Amadeus abans era molt tímid i parlava molt poc; ara ha de recuperar el temps perdut—comenta la Carme somrient.
—Sí, sí—ratifica en Marc.
L’Anna
Qui, ara, també parla més, és l’Anna.
Té 29 anys, en fa dos i mig que és a La Fageda, i treballa a la cuina-menjador.
—Era molt callada, i la psicòloga de l’hospital psiquiàtric em va dir que havia de treure coses de dins meu. Aquí sóc una altra, sóc diferent. Si hi ha alguna cosa que veig que no sé com acabar de fer… amb l’encarregada o la monitora tinc confiança. Em comprenen. Si hi ha alguna cosa que m’atabala… em diuen que faig bé de dir-ho. Això em fa sentir molt bé.
Per la Carme, aquest és un punt clau.
—Quan hi ha un ambient confiable, la persona es permet més ser una mateixa: no té tanta por del que sent i del que li passa, amb les coses bones i amb les que li costen. D’alguna manera es legitima i a partir d’aquí pot créixer—diu la cofundadora de La Fageda.
En el cas de l’Anna, un trastorn alimentari va obrir-li la porta per conèixer-se millor. La feina també l’ajuda a trobar respostes, així com la teràpia grupal que fa en un centre de dia de salut mental. Des de fa unes setmanes, ha pogut tornar a viure sola.
—És que jo abans havia provat de viure sola però vaig haver de tornar a casa dels pares. I veure que ara me’n surto… em sento alliberada, més valenta i super bé—detalla.—Ara, quan vaig pel carrer, em sento bé, i quan veig un company de feina trist, surt de mi de fer-li una carícia.
L’Anna, ara, pot ajudar-se i pot ajudar.
Per tancar la conversa, preguntem a la Carme com ha evolucionat la seva mirada sobre el poder terapèutic de la feina en aquests 37 anys: “No deixo de sorprendre’m del que podem aprendre els uns dels altres. Miro les persones sabent que en el nostre món interior, tots tenim el mateix, il·lusions, expectatives, angoixa i maneres de canalitzar-les. El que canvia és la intensitat. I he confirmat que m’agrada molt treballar amb les persones. Sentir com, junts, ens en sortim”.
Roser Reyner – Periodista i guia de La Fageda
