L’Ester, la tarda de l’entrevista, a la Cuina-Menjador de La Fageda.
És un divendres a la tarda de principis de març i ens situem en una taula de la Cuina-Menjador de La Fageda, ara buida, neta i preparada per als àpats de dilluns. “Soc garrotxina garrotxina”, proclama l’Ester Planella, la monitora d’aquesta secció, enamorada de la Garrotxa.
Nascuda i resident a Olot, li agrada tot allò relacionat amb l’art i la creativitat. Escoltar música és, diu, imprescindible per al seu dia a dia. També, caminar.
I, sobretot, el contacte amb les persones.
D’això va la seva feina a La Fageda, on va aterrar després d’una experiència molt propera, que la va marcar.
Mentre parlem, s’acosta la Tura, una persona amb certificat de discapacitat que va ser companya de l’Ester a la Cuina-Menjador fins que va passar a formar part del Servei de Teràpia Ocupacional. La Tura li porta una llibreta i l’Ester li’n retorna una altra. Cada setmana se les intercanvien. L’Ester li posa “deures” i la Tura li lliura els de la setmana anterior. Fa molts anys que tenen aquest costum.
També vindrà en Manu, a buscar un altaveu que necessitava endollar per carregar-ne la bateria. O en Carles, que voldria quedar-se a xerrar… Però li demanem que ens deixi una estona soles, per a l’entrevista.
I, entre visita i visita, tenim aquesta conversa.
L’Ester, quan tenia 8 anys, amb el seu germà Jordi i el seu gos Tintin.
Ester, quant de temps fa que ets a La Fageda?
Doncs… aquesta setmana ha fet 11 anys!
Com va ser?
Va ser arran d’una experiència molt propera. En aquell moment treballava a Correus, vaig veure que es feia un curs d’auxiliar d’infermeria de salut mental i toxicomania. M’hi vaig apuntar perquè necessitava entendre tot allò que havíem viscut i es va obrir un món immens. Quan vaig acabar el curs, vaig enviar el currículum a La Fageda i al cap de dues setmanes van contactar amb mi.
Que ràpid!
Va coincidir que hi havia una vacant per a monitora de transport, del menjador a l’hora de dinar i de l’esplai dues hores al migdia, que m’agradava molt.
Acompanyaves les persones que venien en autobús?
Sí, al matí acompanyava l’autocar de les vuit cap al Centre Especial de Treball. Després, duia la furgoneta per a la gent que ve de fora d’Olot. Seguia amb l’autocar de les deu, on anàvem a recollir les persones de la llar-residència El Cassés i del Servei de Teràpia Ocupacional. A la tarda anava amb l’autocar del Centre Especial de Treball, que marxa a les sis. Ara, ja fa uns quants anys que només porto la furgoneta del matí i acompanyo l’autocar de les sis.
I l’esplai? Crec que us ho passàveu molt bé.
Érem dues monitores. L’Eli, que ara treballa a les llars-residència, i jo. Fèiem moltes activitats: concursos de dibuix, de pintura, jugàvem a la petanca, fèiem competicions, gimcanes, disfresses per Carnaval, de vegades anàvem a passejar, algun dia miràvem una pel·lícula, algun dia fèiem massatges…
Caram!
Sí! Triomfàvem amb els massatges! I era molt divertit, perquè era un grup petit i permetia compartir una estona d’oci fora de l’àmbit laboral.
Un grup de quines persones?
De les persones del Centre Especial de Treball, que tenien prop d’una hora després de dinar, abans de tornar a la feina. Era molt bonic! Ho trobo molt a faltar.
T’agradaria que ho seguíssiu fent?
Ara no sé com es podria fer, perquè hi ha molta diversitat d’horaris. Actualment, es fan les caminades saludables un dia a la setmana. Però d’allò en tinc molt bon record. Gaudíem del seu temps lliure, era una estona en què les persones no estaven treballant i s’establia un ambient molt amè. I passaven coses. Però, amb el temps, La Fageda va anar creixent i es va anar reduint l’esplai.
L’Ester amb l’Eli Fargas, quan eren monitores del menjador i de l’esplai dels migdies.
Com és, avui, el teu dia a dia?
Faig el transport amb la furgoneta, cap a un quart de deu del matí, i quan arribo ja em quedo a la Cuina-Menjador fins a les sis de la tarda, que acompanyo l’autocar.
Quines són exactament les teves funcions? Perquè diria que has après molt a cuinar…
En primer lloc, fer acompanyament a totes les persones del Centre Especial de Treball, les que vénen a dinar i treballen en altres seccions, i també les que treballen aquí a la cuina… Som una petita gran família… I sí, també hi ha tota la part de ser la mà dreta de la Neus, que és la cap de Cuina. He après moltíssim al seu costat, i això ha fet que, quan ella fa vacances, sigui jo qui la substitueix.
Això, en el seu moment, va ser tot un repte, oi?
Sí, però m’agraden els reptes. Arran de la baixa que va haver d’agafar la Neus, se’m va proposar de cobrir-la fins que tornés.
I vas dir que sí!
Vam provar-ho. I va anar bé… perquè ho segueixo fent.
Quines coses has après, aquí?
Ostres, he après moltíssim… Com funciona una cuina d’aquestes característiques, com s’organitza, la importància de fer una bona planificació, evidentment cuinar…
I com funciona? Quanta gent hi menja cada dia?
Cada dia hi dinen unes 120 persones. A més, al migdia fem el dinar per als avis i àvies de La Fageda, que actualment, amb la pandèmia, es queden a la llar-residència El Cassés. A més, també fem esmorzars. I, a la cuina, moltes coses es preparen d’un dia per l’altre. Per exemple, avui hem fet sèpia amb patates i pilotilles. Doncs les patates, que les pelem i tallem a mà, les vam pelar i tallar ahir. Som una secció petita i és important estar ben organitzats.
Quantes persones sou i quantes tenen certificat de discapacitat?
Som vuit i la meitat de persones amb certificat. Amb la pandèmia hem hagut de variar horaris i rutines…
Com us ha afectat?
Doncs ens ha canviat moltes rutines, ara assumim moltes tasques que fins abans de la pandèmia les feien diferents persones de fora de la nostra secció. Des de parar taules o desinfectar entre serveis, fins a emplatar tots els plats o servir els cafès a la taula. Ha servit per millorar algunes coses. També, com que ara servim tot el menjar, establim una relació més propera amb les persones que vénen a dinar.
Ha generat noves tasques, la pandèmia, doncs?
Sí. Diria que és tot una mica més ordenat i net. Hem de ser més presents al menjador. Una de les tasques noves és portar els cafès a taula i, per tant, una companya s’encarrega de passar per les taules per si els falta alguna cosa. Són noves tasques molt ben rebudes, tant per qui ve a dinar com per les persones que serveixen.
Potser això ha vingut per quedar-se.
Potser sí.
Hi ha algun plat que triomfi especialment?
Sí, el pollastre amb patates. També els macarrons, la fideuà…
I respecte a la teva feina com a monitora dels companys de Centre Especial de Treball que formen part de l’equip de Cuina-Menjador, què ens en pots explicar?
Doncs, per molt que cada dia fem el mateix, cada dia és diferent. Hi ha dies complicats, perquè a vegades hi ha imprevistos i s’han de modificar les rutines. Això pot afectar alguns dels meus companys.
Tot allò que està fora del previst?
O fora de les rutines. La meva feina és mirar d’anticipar-me o transmetre la informació de manera que no se sentin amb la pressió que suposa tenir més feina.
L’equip de Cuina-Menjador, en una imatge de 2019. L’Ester és la primera per l’esquerra.
I respecte a les persones en situació de vulnerabilitat que treballen en altres seccions i que vénen a dinar, quina és la teva feina?
Servir-los el dinar, procurar que tinguin bons hàbits, un comportament adequat, detectar si hi ha algun canvi en l’alimentació, donar medicació a qui n’ha de prendre… I el que et comentava abans. En estones d’oci o de lleure, en què la gent no està treballant… has de ser observadora. Pots descobrir coses. I més enllà de l’hora de dinar, per la cuina hi passa molta gent del projecte en un moment o altre. És com un punt neuràlgic. Una de les coses que he après és que tothom pot aportar i que has de saber escoltar molt bé.
(…)
Perquè, de vegades, això d’escoltar ens costa una mica.
Et refereixes, amb això, que ens cal escoltar més les persones en situació de vulnerabilitat?
A totes. Tothom té coses per oferir, per aportar. Només has de rascar. Observar. Saber quins interessos té la persona. I després hi pots connectar. Tots som aquí per acompanyar-nos.
I tots, finalment, volem estar bé.
Moltes vegades, l’únic que necessita una persona és que l’escoltis. Un dia, vaig preguntar a un company que és molt callat, que pot semblar fred, com li havien anat les vacances. I em va mirar d’una manera que vaig pensar que potser no li havien preguntat mai. Des d’aquell dia, sempre em ve a saludar i em pregunta com estic.
Tu treballes en coordinació amb companyes de l’Àrea Social, oi?
Sí, la Coral i la Blanca són la psicòloga i la treballadora social que porten les persones de la secció de cuina, i també treballo amb altres companyes de l’Àrea Social.
En 11 anys deus haver viscut molts canvis.
La Fageda ha crescut molt, l’entrada de nous col·lectius en situació vulnerable ens obliga a adaptar-nos, formar-nos i, a la vegada, cuidar moltíssim totes les persones. Hi ha gent molt sensible i també invisible. Per això és important observar: per evitar que hi hagi persones en la invisibilitat i poder detectar al més aviat possible qualsevol cosa que ho pugui agreujar.
I això és feina de les professionals de l’Àrea Social…?
Sí, i tant, i també de tots els qui conviuen moltes hores amb aquella persona. Hi ha una companya… que només mirant-la sé si està bé o no. Això ho fa el dia a dia.
Algun record especial de tots aquests anys?
Una de les coses que recordo molt és la xarxa humana, l’espectacle que vam fer amb la Fura dels Baus. Ho vam fer entre tots. Recordo els assajos, compartir moltes coses més enllà de la feina. Això està molt bé. També recordo els viatges que fèiem, un cop l’any, totes les persones de La Fageda. Aleshores érem menys que ara, i era un dia en què La Fageda tancava. M’agrada poder-nos barrejar tots. Perquè és molt enriquidor. Últimament, també vaig acompanyar les persones de Centre Especial de Treball a les vacances d’estiu. A veure si hi puc tornar, que la Covid ho ha parat!
L’Ester, preparant-se amb altres companys per a la xarxa humana que La Fageda va fer el 2016 amb La Fura dels Baus per al Festival Lluèrnia.
Si haguessis, doncs, de definir La Fageda en poques paraules…
M’agrada com ens enriquim els uns als altres. Em podria embolicar moltíssim, però és això.
Hi ha molts reptes per endavant, oi?
Ens obrim i ens hem d’obrir molt. I en aquest sentit hem de mirar de no perdre l’essència.
Molts entrevistats dieu el mateix.
Hem de procurar seguir sent una família. Que puguem creuar-nos amb persones i dir-nos pel nom, i tenir interès per conèixer els nostres companys.
Per cert, formes part del Comitè d’Empresa…
És una feina difícil, és tot un repte i estic aprenent moltíssim. M’agrada perquè he coincidit amb persones a qui normalment no veuria i, en ser gent de diferents seccions, és molt enriquidor.
Algun projecte per endavant?
No ho puc avançar, però s’estan treballant cosetes.
L’Ester, en una de les seves caminades.
Anem a les dues preguntes clàssiques. Primera: hi ha alguna altra secció de La Fageda que t’interessi especialment?
Soc molt curiosa i m’agrada bastant tot. Crec que estaria bé en qualsevol lloc.
Però potser la teva vocació és més d’acompanyament?
Sí. El que no m’agradaria és estar en una feina sola. M’agrada tenir contacte amb les persones.
Com et veus d’aquí a 5 o 10 anys?
Sé que la meva vida ha d’anar enfocada a les persones. Visc per això i m’alimento d’això. Però vaig molt sobre la marxa, intentant aprendre moltíssim i sense perdre les ganes d’adquirir coneixements. I he descobert la felicitat, la clau és veure la part bona, donar valor a les coses petites i no tan petites. A la furgoneta del matí, quan entrem a la Fageda, miro la llum que hi ha, o els arbres. I ho comento amb els companys. Un company l’altre dia em va preguntar si també mirava la carretera [riu].
Ha ha ha! I, per acabar, la segona pregunta clàssica. Amb quin producte de La Fageda et quedes?
Amb la crema de xocolata. Tan bona és freda com calenta! A l’hivern, m’agrada calenta amb uns melindros [riu]. I també m’ha agradat molt el nou cremós desnatat.
Doncs moltes gràcies, Ester.
Roser Reyner, periodista i guia de La Fageda.
