Nascut a Bizkaia el 1976, l’Alex Astuy Layuno, és tècnic laboral de La Fageda. Forma equip amb la Sara Vidal, la Montse Anglada i la Laura Dalmau a la rebatejada Àrea de Gestió i Desenvolupament de Persones. S’encarrega d’administrar les nòmines i les altes i baixes dels treballadors, entre altres tràmits, i quan s’acosta el final de cada mes el seu volum de feina creix de forma exponencial. És per això que li agraïm que aquests últims dies de gener ens hagi cedit una part del seu temps per permetre que el coneguem una mica millor.
L´Alex al seu lloc de treball a l’oficina de La Fageda
L’Alex va viure a la localitat de Bermeo fins al 2013, moment en què decideix començar una nova etapa a la Garrotxa i, més endavant, a La Fageda. Quina motivació hi va haver darrere d’aquest canvi? De què havia treballat anteriorment? Com descobreix el projecte social de La Fageda? Què és el que més l’ha sorprès de la nostra organització? Anem a descobrir-ho.
L’escenari de la seva infància és Bermeo, el seu poble natal. Era un nen aficionat a l’esport i a jugar al carrer amb els seus amics. El seu primer canvi vital es produeix als 18 anys, quan marxa a Bilbao a estudiar la carrera de dret a la Universitat de Deusto. Volia ser advocat i aquest era un centre amb prestigi i on treballava la seva germana gran. Ella l’acull a casa els primers mesos fins que troba un pis per compartir amb companys de classe. ‘Jo venia d’un poble petit amb la colla d’amics de tota la vida. I allà vaig conèixer molta gent nova tant de la meva carrera com d’altres, sortíem de festa, teníem un equip de futbol a la universitat… M’ho vaig passar molt bé i va ser una etapa genial‘, recorda.
En l’àmbit acadèmic, l’Àlex es va emportar una sorpresa: ‘La meva intenció era ser advocat, però la carrera no m’omplia, vaig veure que no era el meu camí. Tot i això, m’hi vaig esforçar i tot i que la mitjana de dret estava en uns 8 anys, jo em vaig treure la carrera amb 7. A la classe, quan vaig començar a primer, érem 350 persones en una mateixa aula. Gairebé ni hi cabíem. Tot plegat era poc pràctic‘. Era bon estudiant però algunes vegades, com hem fet tots, passava molt bones estones a la cafeteria jugant al mus.
Per seguir formant-se estudia un postgrau en Gestió d’empreses marítimo-portuàries i torna al poble per treballar al port en una empresa d’importació de fusta per a la construcció. Hi va estar sis anys fins que, amb l’arribada de la crisi econòmica, els acomiaden a tots i es queda sense feina. De seguida li ofereixen un lloc al departament de recursos humans d’Albacora, una multinacional originària de Bermeo dedicada a la pesca i comercialització de la tonyina. ‘Coneixia al director del departament perquè havia estudiat amb mi. Va ser una molt bona experiència i a més em va permetre viatjar a illes perdudes del Pacífic que no sabia ni que existien‘.
El 2013, però, demana una excedència per marxar a la Garrotxa i comença a treballar com a gerent en un club de pàdel de Les Preses.
L´Alex de petit
Un canvi de vida important. Què et va fer decidir?
El 2012 conec la Mireia a Zarautz, poble molt bonic de Gipuzkoa. Jo hi era amb uns amics de celebració i ella estava de vacances amb una amiga. Ens vam conèixer en un bar i vam començar a parlar. Em va dir que era de Les Preses, a la Garrotxa. Vam estar tota la nit junts i al final ens vam donar el correu electrònic. Vam seguir parlant i també ens fèiem visites, a vegades venia ella a Euskadi i altres jo a la Garrotxa.
Llavors és un canvi per amor.
Ella era professora d’història en un institut però sense plaça fixa i va decidir congelar el seu número i venir un any amb mi. Estava estudiant magisteri a distància i va aprofitar per acabar la carrera mentre ens seguíem coneixent.
I quan es va acabar l’any?
La convivència ens va anar molt bé però ella havia de tornar si o si per no perdre la plaça. I vam decidir que ara em tocava a mi venir a Catalunya. Ho vaig parlar amb l’empresa i em van donar una excedència d’un any. Em van dir que si no m’anava bé sempre podria tornar. Un cop aquí, de seguida em va sortir l’oportunitat de treballar en un club de pàdel de Les Preses en una empresa familiar i m’hi vaig comprometre, era el gerent. Vaig estar-hi quatre anys.
I després?
El 2016 vaig ser pare de l’Aritz i els horaris no em permetien gaudir massa del meu fill. Estava molt compromès a l’empresa i havia de treballar caps de setmana i festius. Com que la tasca que realitzava tampoc m’omplia del tot, vaig començar a pensar en la millor manera de marxar sense deixar-los penjats. Llavors va aparèixer un noi que venia del món del tenis i que es va oferir per substituir-me i tot va quedar ben lligat. El pas següent va ser venir a treballar a La Fageda.
Tu vas venir aquí i a canvi vau posar un nom basc al fill. Sembla compensat.
Hehe. Molta gent em diu que he guanyat a l’hora de posar-li el nom però en realitat va ser la Mireia que el va escollir. A mi també m’agradaven molt els noms catalans i no m’hauria semblat gens malament posar-n’hi un. Ens vam posar d’acord i Aritz m’agrada. A la llar d’infants té alguns companys que també es diuen igual.
Com arribes a La Fageda? Aquests anys aquí t’havien permès conèixer el projecte?
Uns coneguts em van dir que buscaven algú i vaig enviar el currículum. La Sara em va trucar i vaig venir a l’entrevista. Parlant amb ella em va passar una cosa molt curiosa que et volia explicar. Jo al club de pàdel parlava en castellà mentre anava aprenent el català. L’anava interioritzant però no m’atrevia a parlar-lo perquè creia que no en sabia. I em vaig sorprendre a mi mateix perquè la meva conversa en català més llarga de tota l’etapa a Catalunya va ser amb la Sara.
Segur que va valorar l’esforç.
Em va sortir així i m’ha anat molt bé el canvi de feina perquè aquí ja m’he acostumat des del principi a parlar en català amb tothom i m’agrada. Abans no era conscient que el podia parlar.
A casa en què parleu?
Ui, hi ha una barreja important. Amb el meu fill parlo en euskera, amb la Mireia hi parlo en castellà, i la Mireia amb l’Aritz parla en català.
Quina sort que tindrà d’aprendre tres idiomes. Ens podries descriure una mica el teu dia a dia a la feina?
Gestiono molta documentació, com les baixes per malaltia. Pel tipus d’empresa que som, els treballadors del Centre Especial de Treball agafen més baixes que els treballadors d’altres empreses i això genera un volum de feina important que s’ha d’anar tramitant al dia i cal ser molt metòdic. S’ha de portar una rutina cada dia. També m’encarrego de les nòmines i cada mes hi ha nova informació per entrar, ja sigui per hores extres que s’han fet, nocturnitat, canvi de lloc de treball… La informació s’ha d’anar entrant en un programa perquè es calculi l’import a cobrar.
Els dies més estressants deuen ser els últims de cada mes…
Intento ser molt ordenat i no deixar-ho tot pels últims dies. Però igualment a final de mes hi ha més estrès perquè he d’anar comprovant que totes les dades que he entrat els dies anteriors són les correctes. També m’ocupo de les altes de nous treballadors i en els últims mesos hi ha hagut moltes noves incorporacions pel procés de creixement que estem tenint.
Treballes amb material sensible. Com es porta això?
Els salaris de tothom ja estan estipulats per conveni i tothom té el seu nivell salarial en funció de la feina que fa i de la categoria on figura. L’únic que depèn de mi és estar pendent de si es fa algun canvi de feina o de jornada, que tot figuri de forma correcta a la nòmina. I és important que tothom cobri quan toca perquè tots ho necessitem. És una feina com qualsevol altra, s’ha de ser molt metòdic però també com a altres departaments.
Què és el que més t’agrada d’aquesta feina?
Relacionar-me amb la gent dels diferents departaments. Venen per exemple molts treballadors de fàbrica que tenen dubtes amb les nòmines. Quan aconsegueixo resoldre’ls i veig que marxen més tranquils em sento molt satisfet.
Com us distribuïu la feina dins el departament?
Jo sóc el tècnic laboral, la Laura porta més la part de prevenció, la Montse gestiona les entrevistes i les noves incorporacions i les formacions i la Sara és la cap del departament.
¿Com definiries La Fageda en poques paraules?
Complicat… Som un grup de persones fent diferents feines i totes amb sentit.
Dient això de feina amb sentit et guanyes en Cristóbal segur, he he.
He he he. Quan vaig explicar que venia a La Fageda, algunes persones em van dir que hauria de tenir molta paciència i que seria complicat. Per mi no ha sigut gens difícil i quan he conegut els treballadors he vist que som més iguals que diferents. Quan no coneixes la persona pots posar més l’accent amb les diferències però quan hi tens relació, trobo més coincidències que diferències i tots acabem tenint problemes semblants. El més important és que tots som persones i no cal diferenciar ni parlar del certificat de discapacitat. La Fageda som un grup de persones fent feines diferents.
Bona reflexió. Què és el que més t’ha sorprès de La Fageda?
La relació amb els companys. En altres empreses no m’havia sentit així. Aquí no hi ha ningú que m’entorpeixi ni em posi pals a les rodes i no he d’estar a la defensiva. Som persones amb una relació molt bona. M’agrada molt.
Tinc entès que t’agrada la natura i aprofites els migdies per caminar pel bosc.
Sí, els dimarts i els dijous a l’hora de dinar marxem un petit grup a caminar per la fageda d’en Jordà. Normalment som en Pol, en Piti i jo, i a vegades també ve la Montse i en Carles Piris. Em va molt bé per trencar el dia i relaxar-me una mica.
L’Alex, la Montse i en Piti caminant per la fageda.
Amb quin producte Fageda et quedes?
Els iogurts de sabors. De fet també són els que més li agraden a l’Aritz.
Què és el que més trobes a faltar de Bermeo?
La família, els amics i el mar.
T’ha compensat el canvi?
Estic feliç aquí amb la família i la feina m’agrada. I des del cim de la Serra del Corb també es veu el mar i el golf de Roses.
Víctor de Paz, periodista i guia de La Fageda
