Quan tenia 24 anys i els embats d’un trastorn mental limitaven la seva vida, en José Luis Hernández va entrar a treballar a La Fageda. Desgrana amb molta precisió el record del seu primer dia “Em vaig entrevistar amb la Carme Jordà, jo estava molt malament, anava al Centre de Dia, i la Carme va tenir molta vista perquè va dir que el nostre objectiu seria que pogués acabar treballant a l’empresa ordinària. I ara ha arribat. Jo en aquell moment ho veia impossible perquè tenia moltes pors, inseguretats…” D’això en fa 17 anys, avui en José Luís en té 41 i allò que semblava impossible és ara una realitat. “Des de fa molt temps que em sento estable, estic molt bé i faig moltes activitats”.
D’aquí a pocs dies deixarà el Centre Especial de Treball de La Fageda per incorporar-se a la plantilla de treballadors de l’empresa Embutidos Monter de Sant Jaume de Llierca. Es guanyarà el salari a la secció d’expedició, la mateixa secció on ha treballat els últims anys a La Fageda i on sempre tindrà les portes obertes si algun dia vol tornar. De fet en l’esmorzar que ha compartit en el seu darrer dia de feina amb en Cristóbal, aquest ja li ha recordat que “aquí és casa teva i esperem veure’t en sopars i assemblees.”
I com afronta el canvi? “Els canvis sempre solen portar nervis però he après molt a tranquil·litzar-me i a mantenir-me serè”. Ho comenta amb seguretat i convenciment. Fa temps que ha dit adéu a les limitacions d’una punyetera esquizofrènia i aquell jovenet que va entrar poruc i desconfiat d’ell mateix a La Fageda és també ara un estudiant de psicologia. D’aquest grau que estudia a la UNED i del qual fa els exàmens presencials a Salt, li agraden sobretot dues assignatures Psicologia de l’emoció i Fonaments de psicobiologia. Estudiar no li resulta res extraordinari. Ja havia començat la carrera de Geografia a la Universitat de Girona però la malaltia li va impedir continuar.
Avui la realitat d’en José Luís, que viu amb els seus pares a Sant Joan les Fonts, és ben diferent. Omple la seva vida amb el treball, els estudis, anant en bicicleta i sortint amb els amics. I entre ells, un de molt especial i company de feina a La Fageda, l‘Àngel Codinach, en Coco. “És com un germà per a mi” diu. La història de la seva entranyable amistat va quedar ben palesa al documental Iogurt Utopia. I serà això, l’amistat com la d’en Coco o d’en Marc, el que més trobarà a faltar. No estalvia agraïments a l’equip assistencial “jo aquí he fet molts amics i sempre m’he sentit molt ben tractat i atès. Per culpa de la malaltia em va costar treballar i el que he rebut m’ha servit per aprendre i per tenir ganes de treballar i també de ser obedient”. Franc com és, confessa que els primers temps li costava acceptar ordres.
Sovint, en situacions de comiat afloren els adjectius ensucrats per retre l’homenatge corresponent, però els que dedica la Carme Jordà a aquest company de 41 anys són tant ensucrats com objectius. “Molt amic dels seus amics, amable, responsable, un gran lluitador per a la superació, una persona que crea relacions molt entranyables…” La Núria Miquelay, la seva responsable a expedició, ho resumeix així “deixarà un forat, és d’aquelles persones que deixa petjada”.
Ester Carreras
Diferents imatges d’en José Luís durant els seus disset anys treballant a La Fageda
