Són les 9 del matí d’un dia entre setmana. La jornada a La Fageda ja fa un parell d’hores que ha començat per a alguns companys. Aparco el vehicle i em dirigeixo al servei d’atenció al visitant (SAV), el meu espai de treball habitual. Si fos un dia ordinari, segurament estaria a punt d’arribar algun autocar o ja estaria aparcat en l’espai per a escoles i em rodejaria la cridòria dels alumnes que juguen o xerren, en funció de l’edat, esperant per a començar la visita guiada a les instal·lacions. Però avui, en canvi, es respira silenci. I en lloc de busos, ocupen l’espai els cotxes del personal intern. No esperem a ningú.
Dins del SAV tampoc no es respira l’ambient habitual. La botiga, espai social on els treballadors aprofitem per comentar la jugada i fer un petit descans amb el cafè a la mà, també és gairebé buida. A la porta, un cartell avisa que com a màxim poden haver cinc persones a l’interior. Avui es poden comptar amb els dits d’una mà i encara en sobren.
El dimarts 10 de març, uns dies abans que el govern decretés l’estat d’alarma i es tanquessin gairebé tots els establiments, nosaltres vam decidir fer el pas i, per prevenció, anul·lar totes les vistes dels quinze dies posteriors, tant escolars com de famílies i particulars. Durant uns dies vam estar trucant a totes les persones afectades per comunicar-los aquesta decisió. Hi ha qui no ho va entendre i ens deia que li alteràvem els plans del cap de setmana, però la majoria van creure que era el més oportú. Com ha canviat la situació des de llavors en tan sols uns dies!
L’equip de guies i ambaixadors de La Fageda no tenim, de moment, a qui explicar el projecte. Però no ens podem quedar a casa. Hi ha altres departaments que ens necessiten per substituir les persones més vulnerables que aquests dies es queden a casa. Si s’ha de donar un cop de mà a fàbrica ho fem, i si cal un reforç a granja, també.
A mi em toca anar cap a la granja. De camí, passo pel mas El Casals, seu del servei de teràpia ocupacional (STO). És buit. Com si fóssim al mes d’agost, o a les vacances de Nadal, períodes d’inactivitat del servei. Però és març i tot plegat es fa estrany. Es troba a faltar la seva companyia. Les persones usuàries de STO s’han quedat a les residències de La Fageda, on reben atenció les 24 h de la mà dels educadors i educadores socials, una figura que sempre però encara més aquests dies és de vital importància. També el club social, el servei prelaboral i el servei d’ocupació i inserció s’han cancel·lat temporalment.
A la granja hi ha una aparent normalitat. Les vaques segueixen fent camí, com si no passés res. Es imprescindible seguir-les cuidant cada dia. Quan arribo, els companys grangers les estan obrint per sortir a pasturar lliures. Potser és un dels millors moments del dia per a elles, perquè em fixo que surten corrents i algunes saltant. Deuen tenir ganes de tastar, exigents com són amb el menjar, les pastures i les herbes més fresques del prat. Filant més prim, veig que l’equip de granja és més reduït que un dia habitual, així que espero poder-los donar un cop de mà. La meva primera feina és arreglar els llits de les vaques, perquè a la tarda, quan tornin del camp, se’ls trobin nets i confortables. Mentre moc la palla amb la forca penso que segur que tot això em serà molt útil per a les visites. Sempre és millor explicar-ho quan ho has viscut.
Són les dues i és hora de dinar. Abans de posar-m’hi he de passar per la fàbrica. Des de les finestres de fora veig la resta de personal del SAV. Ens saludem, amb aquella cara de quan veus algú en una situació totalment diferent de l’habitual. Els ulls ens delaten un somriure que queda tapat per la mascareta.
Fent pinya i remant tots en la mateixa direcció
A fàbrica la situació també és molt diferent. Companys d’altres seccions, que han cancel·lat els seus serveis ordinaris, són produint iogurts per substituir les persones que són a casa. Les escoles, els hotels i els restaurants han tancat i ens hem hagut d’adaptar, en sec, a la nova situació. Lògicament no es produiran tants iogurts com el mateix dia de març de l’any passat, però les botigues i els supermercats necessiten tornar a omplir unes lleixes que es buiden més de pressa que mai. Hi ha feina. A part dels jardiners, puc veure com companys d’altres departaments també hi són donant suport, l’hora i el dia que sigui necessari, fent pinya i remant tots en la mateixa direcció. Al seu costat, també l’equip de producció de melmelades segueix amb les cassoles enceses.
Ara sí que anem cap a dinar. Hi ha gana i necessitem un descans. A cuina, les mesures de seguretat són molt estrictes. A les taules on habitualment ens podem asseure sis persones, ara com a màxim n’hi poden haver dues, separades com a mínim per dos metres de distància. Ens hi asseiem, un a cada punta de taula. Les converses, per tant, es mantenen a distància. Després de passar per una desinfecció de mans, l’equip de cuina ens serveix un àpat boníssim, i amb un somriure, que també és important. Avui hi ha escalivada, espaguetis i truita de patates amb amanida. I no cal explicar les postres.
Ens mirem. Les bromes són necessàries per seguir endavant amb els ànims ben amunt.
Després de fer el cafè, ja són les tres de la tarda i toca tornar-hi. Pujo a oficines, a seguir amb la meva jornada, ara al departament de comunicació, on normalment treballo a les tardes. L’espai és pràcticament buit. Com que la majoria és personal d’administració, l’opció del treball telemàtic des de casa és una bona alternativa. Ens saludem però respectant la distància. Ja tindrem temps per recuperar les abraçades perdudes.
I escric aquest article, plenament conscient que vivim un moment excepcional. I també que som una pinya invencible.
Exterior del Servei d’Atenció al Visitant (SAV), sense l’habitual grup d’escolars que en condicions normals vindrien a conèixer el projecte un dia entre setmana.
Interior del Servei de Teràpia Ocupacional (STO), sense els companys i companyes que habitualment hi passen part del dia.
La fàbrica continua en funcionament.
Víctor de Paz
Periodista i guia de La Fageda
