Jugant al dòmino al Cassés, una de les nostres actuals llars-residència.
L’any 1985, els fundadors del projecte socioempresarial de La Fageda, en Cristóbal Colón i la Carme Jordà, van decidir que era imperant aconseguir un pis de lloguer.
Per què era tan important? Al pis hi viurien algunes de les persones amb trastorn mental que treballaven a la petita cooperativa que aleshores era La Fageda.
Tres d’elles ja s’allotjaven, a la ciutat d’Olot, en una pensió regentada per la Trini, una senyora d’edat avançada. Però no era la millor solució. Quan aquestes persones passaven un mal moment, a la Trini se li feia una muntanya ajudar-les.
En un pis de lloguer, estarien acompanyades per monitors. Se sentirien, poc a poc, a casa. Milloraria la seva salut mental. No haurien d’ingressar al psiquiàtric quan tinguessin un dia complicat.
El pis havia de ser a la ciutat d’Olot, no pas a la finca que s’havia aconseguit comprar, en plena Reserva Natural de La Fageda d’en Jordà. Així, les persones podrien sortir a comprar, fer un mos amb els amics o, simplement, passejar enmig de l’anar i venir de la resta d’olotins.
I qui els llogaria un pis? Si avui l’estigma de tenir una discapacitat intel·lectual o un trastorn mental té molt de pes, fa 35 anys pesava el doble.
No va ser fàcil, però ho van aconseguir: la tardor d’aquell 1985, van arrendar un petit habitatge per a cinc persones.
Per tant, aquesta tardor de 2020, marcada per la Covid-19, els serveis d’Habitatge de La Fageda fan 35 anys.
Entre mascaretes i mesures de protecció, ho celebrem repassant els inicis, trepitjant el present i provant d’endevinar el futur.
La tardor del 1985, en Cristóbal Colón, fundador i actual president del nostre projecte, anunciava a ‘La Comarca’ que La Fageda havia aconseguit llogar un petit pis per a cinc persones. Era l’inici dels Serveis d’Habitatge. Feu clic aquí per veure tota la notícia.
Persones en terra de ningú
Pocs mesos després de llogar aquell primer pis, els fundadors de La Fageda aconseguien un espai més ampli, per al triple de gent, al carrer Fontanella d’Olot.
L’Antonio López se’n recorda molt bé. Va ser el primer monitor dels serveis d’Habitatge i va acabar essent-ne el responsable durant més d’una dècada:
—Al pis del carrer Fontanella ja s’hi van poder incorporar força persones que venien del psiquiàtric de Salt; en aquella època, els psiquiàtrics estaven deixant de ser hospitals de crònics per convertir-se en hospitals de dia, i hi havia una pila de gent que quedava en terra de ningú. Nosaltres els vam estirar: van venir a treballar a La Fageda i a viure a la residència—explica.
L’Antonio López, el primer monitor de les nostres residències, avui és el responsable dels horts d’El Rebost de La Fageda.
La tardor del 86, s’inaugurava la llar-residència del carrer Fontanella d’Olot. Feu clic aquí per veure tota la notícia.
Foto de l’any 1989. La Rosario (que va morir l’any 2016) va arribar a La Fageda procedent de l’hospital psiquiàtric de Salt. A la foto, cuinant a la residència del carrer Fontanella.
A principis dels anys noranta, vista la necessitat de places, el que havia estat un restaurant xinès es va convertir en la seu d’un nou espai residencial de La Fageda. N’hi deien ‘El Xino’.
I, amb el temps, aquelles dues residències ja no hi són. N’hi ha unes altres. Tot es mou.
Foto del Nadal de l’any 2002, quan una de les residències de La Fageda era l’espai on hi havia hagut un restaurant xinès.
Parar la taula de 25 maneres diferents
Avui, amb l’acompanyament de 23 professionals, una seixantena de persones d’entre 32 i 75 anys es beneficien dels serveis d’Habitatge del nostre projecte.
De totes aquestes persones, 36 viuen a les llars-residència El Caliu i El Cassés, quatre resideixen de manera més autònoma en un pis llogat per La Fageda, i les altres 18 viuen a casa seva i compten amb el suport de les nostres monitores en les gestions del dia a dia.
L’Olga Coromina és la responsable dels serveis d’Habitatge de La Fageda des de fa més de 12 anys. Entre l’Antonio i ella, una altra companya, la Dolors Falgarona, va estar al capdavant de les llars-residència durant més de vuit anys.
Visitem El Caliu i conversem una estona amb l’Olga i amb quatre de les monitores de les llars-residència: La Carme Font, la Mar Monell, l’Elisabet Fargas i la Marta Domènech.
Les tres primeres són veteranes, fa més de 17 anys que treballen a les llars-residència i n’han vist de tots colors. La Marta, en fa dos.
L’Olga recorda que, entre setmana, les persones que viuen a les llar-residència marxen durant el dia: o bé tenen feina en alguna de les seccions del Centre Especial de Treball de La Fageda, o bé, la majoria, són ateses i fan diverses activitats al Servei de Teràpia Ocupacional, a la nostra mateixa finca.
L’Olga Coromina, la setmana passada prop de les oficines de la finca de La Fageda.
A la tarda i a la nit, de bon matí i els caps de setmana:
—Es tracta d’acompanyar les persones en tots els aspectes de la vida. Des de dutxar-se fins a fer sortides d’oci. Treballem al màxim la seva autonomia, però tenim perfils molt diferents, i això és el que complica la feina de les monitores; els cal la flexibilitat de saber quan ajudar una persona i quan motivar-ne una altra perquè faci coses de manera autònoma—diu l’Olga.
De tot plegat, en surten molts aprenentatges i records gravats a foc:
—Vaig començar un 19 de desembre i el meu impacte va ser…’No duraràs ni 15 dies!’. Van passar 15 dies i no volia plegar—recorda la Mar, entre rialles—. Jo era molt nerviosa. Conèixer aquestes persones… m’ha portat a conformar-me amb el que tinc, amb el que soc i com soc. M’ha estabilitzat el caràcter.
—I… la flexibilitat—subratlla la Carme—. Aquí veus que, si hi ha 25 persones, poden parar la taula de 25 maneres diferents… I estarà ben parada! Aprens que pots mirar les diferents opcions, i són igual de vàlides que les que ja portem de sèrie.
—I aprens a ser més empàtica amb la gent—continua l’Elisabet.
Inevitablement, parlem de la Covid-19.
—Al principi, amb els equips de protecció, semblàvem astronautes, i jo pensava que potser els trastorns d’algunes persones augmentarien—diu la Marta—. I ho han portat molt bé, tot i que cada vegada és més feixuc.
Al Cassés, la Mar, monitora, ajuda la Maria a fer-se el llit.
Al sofà, amb mascareta
L’experiència de la Covid-19 està sent, clarament, la més complicada que l’Olga ha viscut fins ara a La Fageda.
—El que no ens passa, ni a tu ni a mi, és que ells han d’anar amb mascareta als espais comuns de dins de casa. Encara que els considerem grups bombolla, i que en aquests mesos algunes persones de risc no hagin anat diàriament a la finca de La Fageda, moltes altres sí que ho han fet, i per tant s’han relacionat amb més gent… i a la residència hem d’evitar tant com puguem que ens arribi el virus—destaca la responsable dels serveis d’Habitatge.
La Mar ho té clar:
—Ens han donat una lliçó. Molta gent hauria de veure com ho han portat, de bé.
D’esquerra a dreta, la Marta, la Mar, l’Elisabet, l’Olga i la Carme, a la cuina d’un els habitatges d’El Caliu.
No ens movem d’El Caliu. A la terrassa hi reunim, precisament, quatre persones que conviuen i que poden explicar la seva experiència de primera mà. Són l’Esther Prada, la Isabel Soler, en Josep Baronat i l’Antoni Valle.
Es nota que es coneixen molt. Com diu l’Olga, les llars-residència són una família d’avis i àvies, tietes i tiets, cosins i cosines.
Parlem de la seva història, de les seves rutines, del temps lliure i, com no, de la Covid-19. I ho enregistrem, amb les mascaretes amunt i avall, al vídeo que teniu sota aquestes línies.
—Jo estic agraït… perquè m’ha canviat molt la vida—diu en Josep al final de l’enregistrament.
Fa just 30 anys que va arribar a La Fageda des del psiquiàtric de Salt.
D’una habitació fosca a un mirall de cos sencer
Precisament, una història que ve de Salt és la que explica l’Antonio López quan li demanem que faci balanç del seu pas per les residències.
—Em quedo amb l’alegria d’haver facilitat un espai de vida per a la gent. D’haver-los cuidat. Em quedo amb la imatge d’una noia que, quan la vam anar a conèixer al psiquiàtric, vivia en un racó d’una habitació fosca. I, de cop, no només va descobrir que podia ser útil, sinó que va guanyar tant en autoestima, que per Nadal va demanar un mirall de cos sencer per la porta de la seva habitació.
Tant l’Antonio, com la resta de companyes dels serveis d’Habitatge amb qui hem parlat, coincideixen que les llars-residència seran sempre necessàries.
També coincideixen que, probablement, s’aniran transformant en habitatges més petits on les persones puguin viure de manera més o menys independent en funció de la seva autonomia.
Ho anirem veient. De moment, ja són 35 anys.
Text: Roser Reyner, periodista i guia de La Fageda
Arxiu fotogràfic: Ramon Gómez, tècnic auxiliar
