Blog

L’Enrique, la història dels 30 anys d’entrega i lleialtat de l’home que diu que La Fageda és un estil de vida i que ara emprèn un nou camí


30 abril, 2019

 

L’Enrique amb els seus dos fills, en Raul i la Berta, en una imatge dels seus  primers temps a La Fageda

 

Deia el poeta libanès Khalil Gibran que “treballar amb amor és construir una casa amb afecte, com si el vostre ésser estimat fora a habitar en aquesta casa”. Això és el que ha fet des del primer dia que va trepitjar la finca per entrar a treballar a La Fageda fins avui, l’últim dia del seu vincle professional amb el projecte. I  ho ha fet durant  30 intensos anys. Va arribar quan en tenia 30  i se’n desvincula laboralment tres dècades després.

 

L’home pel qual La Fageda és un estil de vida” perquè no és només una feina, “és una manera de viure, i en aquesta manera de viure  hi entren el compromís, els sentiments…” emprèn un nou camí en el seu recorregut vital. L’Enrique Núñez de Arenas, un dels històrics i una de les ànimes del projecte, conscient que les lleis biològiques condicionen els  ritmes i els temps  de les nostres energies, ja va començar a preparar el seu relleu fa un parell d’anys.

 

No se’n va de La Fageda perquè des del dia que hi vaig entrar no n’he sortit mai més”. Als seus seixanta anys deixa la feina per dedicar ment i cos a una vida més calmada, on no hi faltaran les seves  rutes en solitari per algun dels trams del camí de Santiago o anades a  qualsevol muntanya  dels Pirineus, aquesta muntanya que juntament amb La Fageda és el seu hàbitat natural.  I quan enyori el lloc on durant mitja vida ha abocat tones d’entrega, compromís, dedicació i estima, hi vindrà a fer un tomb i segurament, si cal, encara estirarà les orelles a algun conductor si el veu aparcant malament a la finca. L’emprenyada li durarà segons; un instant després saludarà a algú amb aquell somriure blau que tant el caracteritza.

 

Tenia 17 anys quan amb la seva família, pares, àvia i germans – ell és el gran de nou – va fer les maletes per deixar Daimiel (una població de Castella-la Manxa) i establir-se  a Vilassar de Mar.  Hi varen arribar un dissabte de maig del 1976, i el dilluns següent, l’Enrique ja treballava a uns camps de clavells. Poc temps després va defensar el seu salari en una empresa de jardineria i vés per on, que allà hi va descobrir la seva vocació. I més tard en un viver de planta ornamental.  I aquell aprenent, “el nano” li deien, va assumir a 25 anys la responsabilitat del viver en jubilar-se un company.

 

Som el 1989, té trenta anys, està casat i a punt de ser pare, i vet aquí  que en Cristóbal Colón, que tenia al cap muntar un viver de planta forestal a La Fageda, li proposa que deixi el Maresme i s’instal·li a la Garrotxa per tirar endavant aquest viver. En un primer moment i per la seva situació familiar, l’Enrique va dir que no. La conversa tenia lloc al juliol, però a  mitjan setembre s’incorporava a La Fageda. Ja se sap, en Cristóbal “no es rendeix mai i amb ell les aventures tampoc mai no s’acaben.”

 

I de l’aventura del viver a l’aventura de fer iogurts que amb el temps va prenent forma amb l’Enrique dirigint la planificació i la producció; però també i a la vegada, supervisant totes les activitats productives, ara la secció de jardineria, ara la granja, ara embellint la finca, i tot allò que faci falta, agafar una pala per retirar la neu del camí els dies de sorprenents nevades o plantar arbres que avui s’alcen amb orgull a tocar el mas.  Compromís  i entrega en estat pur. I ai las! Què fem en els moments difícils i complicats?  Doncs “No te rindas com canta Maná, un dels seus grups preferits. Fent un símil futbolístic l’Enrique seria el capità de l’equip, que sempre arremengat,  sua la samarreta els noranta minuts per la seva identificació amb els colors i que diu  no a qualsevol proposta d’incorporar-se a un altre club per més atractiva que sigui l’oferta econòmica.  “En una guerra seria la primera persona que triaria com a company” va dir en una ocasió en Cristóbal, que en va tenir prou amb aquestes paraules per definir enmig d’una conversa què vol dir compromís i lleialtat.

 

Res sorprenent doncs, que per tot això i per moltes altres coses,  en el sopar de Nadal que reuneix totes les persones de la casa, i sota la batuta de la Carme Jordà, els companys de feina li retessin una nit  inoblidable. Res sorprenent que el migdia d’avui, el focus d’una càmera hagi volgut immortalitzar somriures i abraçades per agrair tants moments compartits. Tot plegat, un més que merescut homenatge que guardarà  a la memòria com un regal impagable, com impagable ha estat la seva feina en un lloc que sempre serà casa seva.

 

 

Ester Carreras

 

Actualitat  flecha_azul

Projecte Caminades de La Fageda: caminem i fem salut

 

17-09-2019

 

Amb l’entrada al mes de setembre, a La Fageda hem reprès el Projecte Caminades: caminem i fem salut.

 

 
Seguir llegint

Sabies que les vaques de La Fageda ens donen una mitjana diària d’entre 34 i 35 litres de llet per vaca i dia?

 

17-09-2019

 

La vaca frisona és una de les principals races productores de llet del món. Tacada de blanc i negre i originària del nord d’Europa, no té competidora pel que fa a volum de producció.

 

Divertida i exitosa cloenda del casal infantil de La Fageda que ha beneficiat a 33 famílies

 

17-09-2019

 

33 famílies de La Fageda amb fills de 3 a 14 anys s’han beneficiat aquest estiu del casal infantil Les Llavors, pensat per a fills de treballadors del projecte i organitzat en prop de la conciliació familiar.

 
Seguir llegint