Blog

Antonio López, 36 anys a La Fageda: ‘Créixer és aprendre a ser agraït’


22 desembre, 2020

antonio lópez

 

El protagonista d’avui ha viscut La Fageda gairebé des del principi i se’n sent molt afortunat. S’hi va sumar l’any 1984 com a suport de cap de setmana i monitor de la primera llar residència, i ha passat per diferents departaments com el primer servei d’atenció al visitant o l’obrador de les melmelades. Actualment és el coordinador del projecte d’horticultura El Rebost de La Fageda o, com diu ell mateix, un facilitador.

 

Va néixer a Barcelona el 1959 i en plena adolescència va veure com s’enfonsava la dictadura i s’iniciava una etapa de llibertat que el va portar cap a l’associacionisme, la implicació política dins els partits d’esquerres i el món social. Va començar a estudiar medicina i de fet va arribar fins a quart i va fer les pràctiques a l’Hospital Vall d’Hebron. L’interès pels temes socials també destacava en la seva vida des de ben jove.

 

Va començar treballant en diferents esplais i centres de menors de la capital catalana i la vida el va portar després cap a Olot, on de seguida va descobrir i enamorar-se de La Fageda. Les seves paraules sempre són d’agraïment cap al projecte, cap als fundadors, la Carme Jordà i en Cristóbal Colón, i cap als companys i companyes, pel gran enriquiment personal que li han proporcionat.

 

Quan no és a la finca li agrada anar en bicicleta, llegir, veure pel·lícules, cuinar (més per als altres que no pas per a ell) i, sobretot gaudir dels seus fills, la Júlia i en Manel, de la parella i de la família. Gairebé cada cap de setmana baixa a Barcelona per cuidar la seva mare.

 

En les següents línies us acostem la trajectòria de l’Antonio López i algunes de les anècdotes més divertides que ha viscut aquí.

 

Parla’ns una mica dels teus orígens. Com recordes la teva infància a Barcelona?
Vaig néixer a Barcelona el 1959, al barri ‘xino’ [actualment El Raval], en una zona relativament conflictiva. Potser per això no feia massa vida al carrer, més aviat estava per casa fent vida familiar. No és com ara, que els nostres fills porten els amics a casa, o van ells a casa seva, abans et veies amb els amics a l’escola i prou. Jo anava als Escolapis, al costat del mercat de Sant Antoni. En aquesta escola hi anaven alumnes de tota Barcelona així que era una escola divertida, complexa… I també era dura, com la majoria en aquella època… Et picaven amb el regle a la mà o et podien tirar l’esborrador de la pissarra pel cap.

 

 

 

Allò que deien que ‘la letra, con sangre entra’.
Sí, hi havia càstigs físics. Era habitual en aquella època i no li donàvem massa importància. Molts dels professors havien estat militars. Després, quan es va acabar la dictadura, que jo ja tenia 16 anys i feia COU, hi va haver un canvi de paradigma molt important, i van començar a entrar els mestres de professió. A més, també va començar l’escola mixta. Fins aquell moment nois i noies estàvem sempre separats. Eren temps d’extremada alegria, amb canvis polítics i culturals molt importants, i l’etapa de redescobrir les noies i tenir la primera xicota.

 

Quina alliberació.
Va ser una etapa molt efervescent. Jo vaig començar a estudiar medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona, i recordo que estàvem més al campus que a les classes. Hi havia una moguda politicosocial molt important i el que tocava era estar a les assemblees. Així em vaig començar a interessar per temes socials i vaig entrar als esplais. Primer vaig estar en un de catòlic que no m’acabava de convèncer, i després en un altre amb més presència de famílies obreres, i amb nois amb problemàtiques de delinqüència i altres. Aquest em va agradar molt i el vaig estar coordinant un parell d’anys. Vaig aprendre moltíssim i va ser una gran experiència que em va introduir de ple en l’àmbit social. Tot i anar poc a classe, estudiava molt i ho anava aprovant tot.

 

I en l’àmbit polític també estaves implicat en algun moviment?
Era molt ‘rojo’, simpatitzava amb el PSUC i estava ficat a totes les manifestacions, vinculat a persones amb mentalitat d’esquerres. A vegades això també jugava en la meva contra. Quan vaig escollir les pràctiques de tercer a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, que en aquell moment era el més important a nivell dogmàtic i el que m’oferia més possibilitats d’aprendre, vaig veure que la direcció i els professionals eren extremadament de dretes. I jo, que era un ‘progre’, amb uns cabells que m’arribaven a mitja esquena, no hi pintava massa res allà dins…

 

La política et va acabar distanciant de la medicina?
No ho sé, potser hi va afectar, perquè quan vaig acabar quart de carrera vaig decidir fer un parèntesi i anar a fer ‘la mili’. Havia anat demanant pròrrogues però ja no me’n podia escapar més. Per sorpresa, quan em van fer l’última revisió mèdica, em van dir que la miopia m’impedia anar-hi.

 

 

 

Quina sort!
Tenia més diòptries del compte. Em va fer moltíssima il·lusió que em consideressin un inútil total. El problema és que ja no em podia reenganxar a medicina, perquè ja havien tancat el període de matriculació. Però no vaig estar parat, vaig estar treballant en mil coses: venent llibres, instal·lant antenes de televisió, mecanografiant traduccions de llibres de medicina… I en l’àmbit social seguia amb l’esplai i feia suplències al centre de menors. Quan va arribar el moment de poder-me matricular de nou a medicina, estava tan fora de la carrera i tan ficat dins de l’àmbit social, que ja no ho vaig fer… La meva parella també estudiava medicina i ella sí que va acabar els estudis.

 

I en quin moment vens cap a La Garrotxa?
Doncs va ser justament ella la que em va connectar amb Olot, perquè li va sortir una feina i vam venir tots dos a viure aquí el 1984. Jo vaig al·lucinar molt perquè a Barcelona vaig estar quatre anys fent treballets per aquí i per allà sense trobar res estable, no hi havia maneres, i aquí l’endemà ja tenia una feina en una empresa d’electricitat.

 

El teu camí estava aquí doncs.
Va ser increïble, tenia un contracte per fi! I just en aquesta empresa em van parlar de La Fageda i em va generar molt d’interès. Vaig anar a visitar-los, en aquell moment encara a la plaça del Carme d’Olot a l’antic convent dels carmelites, i vaig parlar amb en Cristóbal [Cristóbal Colón, fundador de La Fageda]. Els vaig dir que si els podia ajudar en alguna cosa, podien comptar amb mi.

 

I van venir a buscar-te.
Sí, però el millor de tot va ser la manera com em van localitzar. Pensa que en aquella època no teníem telèfon mòbil i jo ni tan sols tenia telèfon fix a casa. Doncs resulta que el meu pare és de Saragossa, com en Cristóbal, i tots dos escoltàvem música de cantautors d’allà com en Labordeta. En Cristóbal sabia que jo vivia pel barri de Sant Pere Màrtir d’Olot i s’hi va desplaçar i em va aconseguir localitzar perquè va escoltar Labordeta en una de les cases. Va picar a la porta i va encertar-la. No sé si ell se’n recorda però realment va ser divertit.

 

Aquesta relació de col·laboració prometia.
En Cristóbal em va dir que no em podien oferir res en concret, però que necessitaven algun tipus d’acompanyament de cap de setmana per a les persones de La Fageda. La idea era poder oferir una mica de fil conductor durant el cap de setmana perquè no quedessin tan despenjats i jo m’encarregava de reunir-me amb ells. Algun dia anàvem a jugar a cartes al bar, d’altres sortíem d’excursió amb la furgoneta… D’aquesta manera va néixer la idea de poder oferir habitatge a alguns d’ells.

 

Justament aquest any celebrem els 35 anys d’història de les residències de La Fageda. Com recordes el seu origen?
Al principi la solució ràpida que vam trobar va ser que s’allotgessin en una pensió a Olot. La portava la Trini, una senyora octogenària meravellosa. Gràcies al seu bon cor ens va permetre utilitzar algunes habitacions. No era fàcil, ja que algunes persones eren conflictives i li generàvem problemes a ella, cosa que no podia ser. Per això vam apostar per llogar i adequar un petit pis com a llar-residència. Per mi el moment de trobar aquest pis va suposar entrar de fons a treballar per a La Fageda.

 

Aquesta primera etapa a La Fageda, amb un projecte social en construcció, devia ser molt enriquidora.
Sí, hi havia un gran camí al davant, amb moltíssimes coses a fer, i tots fèiem el possible, lluitàvem cada dia perquè sortís bé. Teníem en Cristóbal, gran emprenedor, ple d’idees, amb una saviesa estratègica brutal i sense por, i la Carme, gran coneixedora de la naturalesa de les persones i amb una gran habilitat per fer créixer a la gent, que formaven un tàndem increïble i gràcies a ells aquesta empresa és el que és. De fet jo si hagués de posar la meva vida en mans d’algú, aquesta persona seria la Carme Jordà. També es barallaven constantment a les reunions, era molt divertit, però la seva relació ha aixecat La Fageda i fixa’t de quina manera. Realment no teníem res i ho volíem fer tot. Així La Fageda es va anar convertint en una part essencial de la meva vida.

 

Era més que una feina?
Sí, jo tenia la meva vida familiar amb la meva parella i gaudint dels meus fills, i també estava molt implicat amb el projecte. A vegades no era del tot fàcil compaginar les dues coses. Però La Fageda ho necessitava i jo ara com ara i fent balanç em sento molt i molt agraït perquè va ser una etapa molt enriquidora. Créixer és aprendre a ser agraït. I crec que aquesta empresa ens aporta molt a tots nosaltres i, com a model, també a tota la societat.

 

 

 

Com definiries La Fageda?
És un espai on la gent pot desenvolupar les seves capacitats amb un acompanyament directe i eficaç, on es fa un ‘traje a medida‘ per a cada persona. El que fem és aportar a cadascú el que necessita perquè pugui funcionar millor i pugui aprendre i donar el millor de si. Això passa al Centre Especial de Treball però també amb la resta del personal. Jo tinc la sensació que a mi també m’han fet un vestit a mida perquè pogués aportar tot de mi. Per això em sento agraït cap als fundadors i també cap als companys, l’equip. Això ha funcionat des del principi i crec que ho segueix fent, aprofitant totes les noves eines tecnològiques que tenim. I si segueix així, La Fageda funcionarà durant molts anys més. Tant de bo moltes empreses tinguessin aquest tipus de paradigma, amb un engranatge potent entre la part productiva i la social i un gran clima de treball.

 

També et diria que no som una empresa per a persones amb discapacitat, sinó amb capacitats diferents. Recordo la Rosario [una de les primeres persones ateses per La Fageda]. Tenia unes capacitats i habilitats socials brutals, moltes més que jo, sempre em donava lliçons [riu]. Cadascú té les seves pròpies capacitats i m’agrada veure-ho així. I hem de ser capaços de fer-les aflorar. Aquella persona que és capaç de fer aflorar les seves habilitats guanya molt en autoestima, i quan algú té autoestima és el rei del món. Per això primer ens hem de cuidar a nosaltres mateixos per poder cuidar després als altres.

 

Quina ha estat la teva evolució a La Fageda?
Vaig començar estant a la residència i després en Cristóbal em va proposar posar en marxa un departament d’organització. Entre altres coses, ens encarregàvem de la comunicació externa i interna. Vam editar la primera revista interna de La Fageda i vam començar un seguit d’actes promocionals per donar a conèixer els iogurts. Al principi ens desplaçàvem amb algunes de les vaques cap a diferents ciutats de Catalunya i després vam decidir canviar d’estratègia i intentar que la gent ens vingués a veure a la granja. Així es va iniciar el primer servei d’atenció al visitant, que en aquell moment es deia Fageda Tours.

 

 

 

Després vaig fer una estada al departament comercial treballant amb els distribuïdors perquè els iogurts arribessin bé als punts de venda i més endavant vam crear el Taller Dit i Fet, per a persones del Centre Especial de Treball que necessitaven un ritme menys exigent. Allà va néixer la idea de produir melmelades. L’obrador va anar creixent a poc a poc fins a convertir-se en l’actual i jo n’era el responsable. Fa un parell d’anys vaig cedir-li a la Maria Güell, que el porta de manera fantàstica, i ara coordino el projecte d’horticultura El Rebost de la Fageda per al Servei de Teràpia Ocupacional.

 

Un projecte nou i també de molt d’èxit.
És un nou concepte dins del Servei de Teràpia Ocupacional [STO]. El que hem fet ha estat obrir portes perquè la gent d’STO pugui col·laborar d’una manera activa en les activitats de la casa. Ho fan aquí i també amb l’etiquetatge de les melmelades. Per mi és un privilegi poder-hi ser, sobretot tenint en compte que no havia plantat una patata en la meva vida.

 

Quina és la teva tasca a l’hort?
Doncs més que un coordinador intento ser un facilitador, perquè cada persona pugui ser el màxim d’autònoma possible. Si hi ha alguna tasca que és més difícil i que costa més de fer, doncs intento buscar la manera de facilitar-la.

 

antonio lópez rebost

 

 

Quins productes produïu a l’hort ara a l’hivern?
Ara acabem de plantar faves i cap al març si tot va bé ja les recollirem. Ens queden encara els últims bròquils, també és bona època pels enciams, i tenim bledes, espinacs i ravenets. Llavors cap a finals de gener començarem a sembrar els tomàquets i cap a finals de març els podrem plantar a les jardineres. També intentarem de cara a l’estiu tenir pebrots i diferents varietats d’albergínies. I fent balanç d’aquest últim any dir-te que estem molt contents. Per posar-te un exemple, hem recollit més de 1.200 kg de tomàquets i tot s’ha venut al rebost. I així també amb els altres productes, tot ecològic. És molt satisfactori que la gent de la casa es pugui beneficiar de tot això.

 

Quin és el teu producte Fageda preferit?
El iogurt natural. Va ser el primer que vam fer i és el que més m’agrada. Quan vaig al menjador a dinar i demano postres, la Neus [Neus Rabionet, responsable del servei de menjador de La Fageda] ja em porta el iogurt natural directament, sense haver de demanar-li. A més tots dos coincidim, a ella també li encanta el natural. Després també el bífidus natural, el sense lactosa, i la crema de xocolata.

 

No et pregunto en quin altre departament estaries si no fos a l’hort perquè ja has estat gairebé a tots! Gràcies, Antonio!
La veritat és que en aquesta casa he fet moltes activitats diferents, i moltes les he començat sense tenir-ne ni idea. Això per una banda pot ser una mica angoixant però per l’altra és brutalment enriquidor. He partit moltes vegades des de zero i estic orgullós que els projectes hagin anat tirant endavant. Em sento afortunat i a vegades penso que li hauria de pagar jo a La Fageda en comptes d’ella a mi.

 

Víctor de Paz
Periodista i Guia de La Fageda

Actualitat  flecha_azul

Per 10è any, som al rànquing de les empreses més responsables de l’estat

 

14-01-2021

 

Un any més, i ja en són deu, La Fageda apareix al rànquing
Merco com a una de les 100 empreses més responsables i
amb millor govern corporatiu de l’estat espanyol. Enguany
som a la 34 posició general i a la 5a del sector alimentació.

 

 
Seguir llegint

Antonio López, 36 anys a La Fageda: ‘Créixer és aprendre a ser agraït’

 

14-01-2021

 

Ha viscut La Fageda quasi des del principi i se’n sent molt
afortunat. S’hi va sumar als vuitana, va ser monitor de la
primera llar-residència, i ha passat per diferents
departaments. Ara coordina el projecte d’horticultura El Rebost.

 

 
Llegir l'entrevista

El nostre iogurt sense lactosa, el més venut a Catalunya de marca de fabricant

 

11-12-2020

 

Aquest 2020, el nostre iogurt sense lactosa ha augmentat
les vendes un 38% i ja és el més venut dels de marca de
fabricant a Catalunya en el mercat de gran consum.
Més de 92.000 llars en consumeixen almenys un cop l’any.

 
Seguir llegint